ANTROPOCÈ: UNA NOVA ERA A NIVELL PLANETARI O, SENZILLAMENT, EL RESSORGIR DE L’ANTROPOCENTRISME?

Comencem l’any amb moltes ganes i projectes per endavant. Us presento la primer activitat que faré des de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès, us espero a tots i totes!

DATA: 31/01/2018 – 19:00

SALA: Sala Verdaguer

ACCÉS: Obert

SECCIÓ: Ciències i tecnologia

ORGANITZADOR: 

Acte organitzat amb la col·laboració del CCCB, en el marc de l’exposició “Després de la fi del món”.

Ponent: Jordi Serrallonga, arqueòleg i naturalista.

Presenta: Ricard Faura, ponent de la Secció

Enllaç anunci web Ateneu Barcelonès

Podeu veure l’enregistrament de la conferència:

 

A continuació podeu llegir un article publicat al Periodico de Catalunya del mateix Jordi Serrallonga.

Enllaç article del Periodico, 15 de gener del 2018

¿RENEIX L’ANTROPOCENTRISME?

Jordi Serrallonga

NO SOM TAN IMPORTANTS PER PARLAR D’ANTROPOCÈ PER L’ACCIÓ HUMANA SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC

Geocèntrics, antropocèntrics, etnocèntrics, egocèntrics… Així som els humans. Una llunyana galàxia, una falguera o una balena, si poguessin parlar, dirien que ens passem el dia mirant-nos el melic. Per un costat, és natural que així sigui; som els observadors del cosmos i és lògic que ho mesurem tot en funció de la nostra escala. Però existeixen límits. I la ciència ha anat desmuntant, un per un, els mites i llegendes –sobre la falsa superioritat humana– que, en ocasions, ella mateixa va ajudar a reforçar. De fet la ciència no s’equivoca, són els científics i científiques els que –de forma conscient o inconscient–, immersos en un context social, polític, religiós i intel·lectual d’acord amb la seva època històrica, a vegades sostenen les tesis del poder establert. 

¿No em creuen? ¿Quant de temps va haver de passar perquè l’heliocentrisme de Copèrnic, Galileu i Kepler s’imposés a la visió geocèntrica de l’univers? La civilització europea havia situat la Terra com a centre del sistema solar. El Sol, i tots els planetes, giraven al voltant nostre. El mateix va passar amb l’explicació sobre l’origen de la humanitat: érem el centre de la creació divina.

Aquí tot resulta més hilarant si a més hi afegim el factor etnocèntric. Un exemple: quan, al segle XVII, John Lighfoot
–vicerector de la Universitat de Cambridge– va calcular la data d’aparició d’Adam i Eva. Genial… els dos primers humans –per descomptat, blancs i d’aspecte atractiu– havien saltat a escena el 23 d’octubre del 4004 aC, a les nou en punt del matí. Casualitats de la vida, data i hora coincidien amb l’inici del curs acadèmic a Cambridge. Un etnocentrisme compartit per Vicent Marés; en la seva obra La Fénix troyana –també al segle XVII–, va situar l’edèn, i la gènesi d’Adam i Eva, a València.

L’ORIGEN BIOLÒGIC DE LA VIDA

El cert és que molts científics europeus van defensar aquesta idea d’una creació immutable i perfecta de l’ésser humà fins que personatges, com Charles R. Darwin –en ple segle XIX–, es van atrevir a proposar un origen biològic de la vida, a més de la seva mutabilitat. Humans, i la resta dels éssers vius, compartíem un mateix principi que, lluny d’un disseny diví, havia pres els camins atzarosos de l’evolució biològica.

I quan pensàvem que l’antropocentrisme científic estava superat, avui s’ha posat de moda una nova època geològica: l’Antropocè. Va ser suggerida, l’any 2000, pel Nobel de química Paul Josef Crutzen. Un terme no aprovat per la Unió Internacional de Ciències Geològiques encara que avalat per molts dels meus estimats i estimades col·legues. ¿Per què? Perquè aquesta idea s’ha vist retroalimentada amb l’evidència científica del canvi climàtic i global que pateix el nostre petit planeta blau.

L’ALTERACIÓ DEL MEDI FÍSIC

Les proves més sòlides han sigut aportades per l’arqueologia i la paleontologia– que existeix un canvi climàtic provocat i accelerat per l’activitat humana. Molt abans de les nostres jungles d’asfalt i de la revolució industrial, ja al Neolític, vam detectar que es va començar a alterar el mitjà físic gràcies a l’agricultura, la ramaderia i l’assentament de grans poblacions (per tant, hauríem de disculpar o eximir de responsabilitat els primers humans caçadors i recol·lectors).

Ara bé, d’aquí a nomenar aquesta nova època geològica com a Antropocè hi ha un bon tros. No som tan importants. Només som una espècie més en el context de la vida sobre el planeta i si volem estudiar-nos, en la justa mesura, seria més encertat seguir fent ciència des d’una perspectiva global.

De la mateixa manera que a ningú se li ha ocorregut denominar com a Trilobiticè el Paleozoic (des dels 541 fins als 298 milions d’anys la Terra va ser dominada pels trilobits); de la mateixa manera que no definim com Saurocè el Mesozoic (els dinosaures sauròpodes van regnar al planeta durant uns 180 milions d’anys), ara no té sentit que parlem d’Antropocè per a un període que, sent generosos, ocupa tan sols 14.000 anys d’història cosmològica i geològica. Fins i tot menys si situem el seu inici l’any 1800 (molts marquen la Revolució Industrial per a l’inici de l’Antropocè).

Estudiar i debatre sobre el canvi climàtic és crucial però, per favor, no tornem a l’antropocentrisme científic. És cert que el terme Antropocè té ganxo mediàtic, però l’estudi de l’ecologia –on va destacar el gran Ramon Margalef–, o el de l’evolució, no pot caure en el costat fosc de l’antropocentrisme.

  REFERÈNCIES SOBRE JORDI SERRALLONGA

REFERÈNCIES EXPOSICIÓ “DESPRÉS DE LA FI DEL MON”

VÍDEOS

NOTÍCIES DE PREMSA

REFERENCIES

    1. Crutzen, P. J. y Stoermer, E. F. (2000). «The ‘Anthropocene’». Global Change Newsletter 41: 17-18.
    2. Walker, M.; Johnsen, S.; Rasmussen, S. O.; Popp, T.; Steffensen, J.-P.; Gibbard, P.; Hoek, W.; Lowe, J.; Andrews, J.; Björck, S.; Cwynar, L. C.; Hughen, K.; Kershaw, P.; Kromer, B.; Litt, T.; Lowe, D. J.; Nakagawa, T.; Newnham, R. y Schwander, J. (2009). «Formal definition and dating of the GSSP (Global Stratotype Section and Point) for the base of the Holocene using the Greenland NGRIP ice core, and selected auxiliary records». J. Quaternary Sci.24: 3–17
    3. Comisión Internacional de Estratigrafía. «Lista de secciones y puntos de estratotipos de límite globales» (en inglés). Consultado el 4 de abril de 2014.
    4. Zalasiewicz, Jan; et al. (February 2008). «Are we now living in the Anthropocene?». GSA Today 18 (2): 4-8. doi:10.1130/GSAT01802A.1.
    5. Finney, S. C. y Edwards, L. E. (2015) «The “Anthropocene” epoch: Scientific decision or political statement?». GSA Today26(3-4): 4-10
    6. Pearce, Fred (2007). With speed and violence: why scientists fear tipping points in climate change. [Malaysia?]: Beacon Press. p. 21. ISBN 0-8070-8576-6.
    7. Samways, M. (junio de 1999). «Translocating fauna to foreign lands: here comes the Homogenocene»Journal of Insect Conservation 3 (2): 65-6. doi:10.1023/A:1017267807870.
    8. Curnutt, J. L. (junio de 2000). «Book Review: A Guide to the Homogenocene»Ecology 81 (6): 1756-7. doi:10.1890/0012-9658(2000)081[1756:AGTTH]2.0.CO;2.
    9. Revkin, Andrew, The “Anthrocene” era — of a human-shaped Earth, 2007.
    10. Vernadski, Vladimir Ivanovich (2007). La biosfera y la noosfera. Ediciones Ivic. p. 208. ISBN 978-980-261-088-4.
    11. Josep Corbella (8 de junio de 2014). «Aparecen rocas formadas con plástico en una playa de Hawái»lavanguardia.com. Consultado el 8 de junio de 2014.
    12. Jan Zalasiewicz (28 de diciembre de 2016). «Antopoceneo: la huella geológica del hombre»elcorreodelsol.com. Consultado el 18 de noviembre de 2017.
    13. Ruddiman, W. F. y Kutzbach, J. E. (1991). «Plateau uplift and climate change». Scientific American264: 66-74
    14. Raymo, M.E.; Ruddiman, W. F. y Froelich, P. N. (1988). «Influence of late Cenozoic mountain building dónde ocean geochemical cycles». Geology16: 649-653.
    15. Ripple, W. J. y Van Valkenburgh, B. (2010) «Linking Top-Down Forces to the Pleistocene Megafaunal Extinctions». BioScience60(7): 516-526 doi:10.1525/bio.2010.60.7.7 (Consultado el 2 de agosto de 2010).
    16. Doughty, C. E.; Wolf, A. y Field, C. B. (2010) «Biophysical feedbacks between the mega-fauna extinction and climate: the first human induced global warming?» Geophysical Research Letters. (Consultado el 2 de agosto de 2010)
    17. Comisión Internacional de Estratigrafía. «Tabla estratigráfica internacional» (en inglés, hay enlaces a dos versiones en español). Consultado el 3 de diciembre de 2016.
    18. Murphy, M. A. y Salvado, A. (eds.) International Stratigraphic Guide – An abridged version. International Commission on Stratigraphy
    19. Subcommision on Quaternary Stratigraphy (2016) «Working Gropup on the “Antropocene”». International Commission on Stratigraphy
    20. Remane, J.; Bassett, M. G.; Cowie, J. W.; Gohrbandt, K. H.; Lane, H. R.; Michelsen, O. y Naiwen, W. (1996). «Revised guidelines for the establishment of global chronostratigraphic standards by the International Commission on Stratigraphy (ICS)»Episodes 19 (3): 77-81.

BIBLIOGRAFIA

ALTRES ENLLAÇOS

Al bressol de la humanitat, entre lleons i bandits

Imagen 2

Novetat! Recuperem la xerrada gràcies a l’Arxiu de la paraula de l’Ateneu Barcelonès. Podeu escoltar-la sencera aquí.

Hi ha científics que es passegen a la copa dels arbres, investigadors que han de conviure amb animals salvatges, naturalistes que s’han d’enfrentar a bandits i militars… Encara avui, fer ciència pot requerir enfrentar-se a situacions extremes. Els científics que operen d’aquesta manera, adquireixen un coneixement polièdric, profundament lligat al seu context natural i social, que els dona una visió complexa i no comú en aquests temps d’ultra-especialització. En aquest nou cicle “Ciència extrema. Històries de naturalistes en situacions extremes” escoltarem les experiències de quatre naturalistes que han treballat en algunes d’aquestes situacions extremes, explicades per la seva pròpia veu.

La primera de les xerrades, que va tenir lloc el passat 23 d’octubre del 2013, portava per títol “Al bressol de la humanitat, entre lleons i bandits”, a càrrec de Jordi Serrallonga, arqueòleg, naturalista, director d’HOMINID Grup d’Orígens Humans (UB), professor de prehistòria (UOC) i assessor del Museu de Ciència Naturals de Barcelona. Investigar el bressol de la humanitat vol dir esquivar animals salvatges que arrosseguen la llegenda de perillosos; trobar-se amb bandits i furtius, i fins i tot encarar-se amb equips de científics pirates que no tenen res a envejar al mític Indiana Jones. Però aquests no són els únics perills que es poden trobar a l’Àfrica subsahariana.

Continueu llegint la crònica completa de la xerrada

Exploradors al segle XXI, vigència del naturalisme

L’AVENTURA DE LA CIÈNCIA: Viatges, expedicionaris i coneixement

El passat 24 d’abril del 2013 us proposàvem gaudir de les experiències d’un gran científic i expedicionari, en Jordi Serrallonga, qui ens va convidar a viatge visual per algunes grans qüestions científiques a través de les instantànies de grans figures del coneixement.

De Londres a les Illes Galápagos, d’Atapuerca als jaciments arqueològics i paleontològics d’Oldupai (Tanzània), del Museu de Ciències Naturals de Barcelona a la Patagònia argentina… tot viatge suposa una font de coneixement. Des d’un Safari Urbà proper, fins a una expedició exòtica, el viatger pot anar molt més enllà del simple desplaçament per viure en primera persona les experiències de científics com Galileu Galilei, Alexander von Humboldt, Charles R. Darwin, Howard Carter, Roy Chapman Andrews, Mary Leakey, Jordi Sabater-Pi o Jane Goodall. Sabanes, boscos, deserts, illes, ciutats, volcans, fòssils, museus o laboratoris són l’escenari de l’apassionant aventura de la ciència.

Jordi Serrallonga és arqueòleg, naturalista i guia d’expedicions, director d’HOMINID Grup d’Orígens Humans, professor consultor de la UOC i assessor del Museu de Ciències Naturals de Barcelona)

Vídeo-resum de la xerrada:

Jordi Serrallonga: «Nosaltres podem ser un dels exploradors del segle XXI»

La curiositat va ser una de les raons que va portar als éssers humans a creuar per primera vegada l'estret de Gibraltar des d'Àfrica». Aquest va ser un dels arguments que Jordi Serrallonga va mantenir al llarg del seu repàs a la història del naturalisme en la seva conferència a l'Ateneu Barcelonès. Per a Serrallonga la curiositat innata de l'ésser humà li ha portat a realitzar grans descobriments ja sigui explorant el seu propi planeta o observant els estels.

També podeu llegir la crònica completa de l’acte al lloc web de l’ACCC i el resum de la xerrada aquí.

Acte co-organitzat amb l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC)