¿No em creuen? ¿Quant de temps va haver de passar perquè l’heliocentrisme de Copèrnic, Galileu i Kepler s’imposés a la visió geocèntrica de l’univers? La civilització europea havia situat la Terra com a centre del sistema solar. El Sol, i tots els planetes, giraven al voltant nostre. El mateix va passar amb l’explicació sobre l’origen de la humanitat: érem el centre de la creació divina.
Aquí tot resulta més hilarant si a més hi afegim el factor etnocèntric. Un exemple: quan, al segle XVII, John Lighfoot
–vicerector de la Universitat de Cambridge– va calcular la data d’aparició d’Adam i Eva. Genial… els dos primers humans –per descomptat, blancs i d’aspecte atractiu– havien saltat a escena el 23 d’octubre del 4004 aC, a les nou en punt del matí. Casualitats de la vida, data i hora coincidien amb l’inici del curs acadèmic a Cambridge. Un etnocentrisme compartit per Vicent Marés; en la seva obra La Fénix troyana –també al segle XVII–, va situar l’edèn, i la gènesi d’Adam i Eva, a València.
L’ORIGEN BIOLÒGIC DE LA VIDA
El cert és que molts científics europeus van defensar aquesta idea d’una creació immutable i perfecta de l’ésser humà fins que personatges, com Charles R. Darwin –en ple segle XIX–, es van atrevir a proposar un origen biològic de la vida, a més de la seva mutabilitat. Humans, i la resta dels éssers vius, compartíem un mateix principi que, lluny d’un disseny diví, havia pres els camins atzarosos de l’evolució biològica.
I quan pensàvem que l’antropocentrisme científic estava superat, avui s’ha posat de moda una nova època geològica: l’Antropocè. Va ser suggerida, l’any 2000, pel Nobel de química Paul Josef Crutzen. Un terme no aprovat per la Unió Internacional de Ciències Geològiques encara que avalat per molts dels meus estimats i estimades col·legues. ¿Per què? Perquè aquesta idea s’ha vist retroalimentada amb l’evidència científica del canvi climàtic i global que pateix el nostre petit planeta blau.
L’ALTERACIÓ DEL MEDI FÍSIC
Les proves més sòlides han sigut aportades per l’arqueologia i la paleontologia– que existeix un canvi climàtic provocat i accelerat per l’activitat humana. Molt abans de les nostres jungles d’asfalt i de la revolució industrial, ja al Neolític, vam detectar que es va començar a alterar el mitjà físic gràcies a l’agricultura, la ramaderia i l’assentament de grans poblacions (per tant, hauríem de disculpar o eximir de responsabilitat els primers humans caçadors i recol·lectors).
Ara bé, d’aquí a nomenar aquesta nova època geològica com a Antropocè hi ha un bon tros. No som tan importants. Només som una espècie més en el context de la vida sobre el planeta i si volem estudiar-nos, en la justa mesura, seria més encertat seguir fent ciència des d’una perspectiva global.
De la mateixa manera que a ningú se li ha ocorregut denominar com a Trilobiticè el Paleozoic (des dels 541 fins als 298 milions d’anys la Terra va ser dominada pels trilobits); de la mateixa manera que no definim com Saurocè el Mesozoic (els dinosaures sauròpodes van regnar al planeta durant uns 180 milions d’anys), ara no té sentit que parlem d’Antropocè per a un període que, sent generosos, ocupa tan sols 14.000 anys d’història cosmològica i geològica. Fins i tot menys si situem el seu inici l’any 1800 (molts marquen la Revolució Industrial per a l’inici de l’Antropocè).
Estudiar i debatre sobre el canvi climàtic és crucial però, per favor, no tornem a l’antropocentrisme científic. És cert que el terme Antropocè té ganxo mediàtic, però l’estudi de l’ecologia –on va destacar el gran Ramon Margalef–, o el de l’evolució, no pot caure en el costat fosc de l’antropocentrisme.
Secció de Ciències i tecnologia 