Tecnologia al servei de les persones: exosquelets

Un exosquelet mecànic és una armadura externa que porta posada una persona. A través d’un sistema de potència de motors proporciona, almenys, part de l’energia per al moviment dels membres. Gràcies a això, el portador pot realitzar cert tipus d’activitats que sense ell no podria fer.

Aquest 12 de novembre, a l’Ateneu Barcelonès, sala Verdaguer, a les 19 hores, podrem escoltar en Josep Maria Font Llagunes, que ens explicarà com la tecnologia pot ajudar a millorar la vida de les persones, en concret, com una estructura com és un exoesquelet, pot fer que persones amb dificultat de mobilitat puguin fer activitat que sense aquest exoesquelet els seria impossible.

Josep Maria Font Llagunes és professor associat del Departament d’Enginyeria Mecànica de la Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona. És director del Laboratori d’Enginyeria Biomecànica (BIOMEC) del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica de la UPC (CREB). Va fundar el laboratori BIOMEC el 2009 i, des d’aleshores, ha liderat diversos projectes competitius i contractes industrials en les àrees de robòtica de rehabilitació, biomecànica del moviment humà i dinàmiques del sistema multibody. Fins al moment, ha publicat 32 articles en revistes internacionals i més de 100 treballs de conferència, 3 capítols de llibres i ha supervisat 3 tesis doctorals. Ha estat guardonat amb la medalla Agustín de Betancourt i Molina per la Reial Acadèmia d’Enginyeria (2017) i l’OpenSim Outstanding Researcher Award (2018).

Referències

 

50 anys d’Internet: Què fem ara?

Propostes des del Laboratori de Ciutadania Digital de la Fundació i2Cat

El pròxim 17 d’octubre, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, celebrarem els 50 anys d’Internet amb un interessantíssim acte on volem debatre, tant del que han representat aquests 50 primers anys, com el que han de representar els 50 següents.  Tindrem la possibilitat de fer-ho amb els integrants del Laboratori del Ciutadania Digital de la fundació i2Cat.

Recordeu que la entrada és lliure.

Resultat d'imatges de 50 años de internet

Després de 50 anys del naixement d’Internet, cal revisar el que proposaven els seus fundadors i el que realment s’ha consolidat als nostres dies.

Amb Artur Serra, director del Laboratori de Ciutadania Digital; Jordi Delgado, Mercè Molist, i Jordi Colobrans, tots membres del Laboratori de Ciutadania Digital.

Referències

Transhumanisme i diversitat funcional: cap a una tecnologia centrada en la persona

El 25 de juny, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, una jornada centrada en el Transhumanisme i diversitat funcional: cap a una tecnologia centrada en la persona. Amb la presència dels ponents Cristian Lago, Martí Ballada, Xavi Duacastilla, Vicenc Olivé, Ricard Faura, Albert Cortina i Pau Fonseca.

L’ésser humà del futur es concebrà a si mateix de forma diferent per l’ús de les noves
tecnologies. Fins a quin punt beneficiaran l’ésser humà o alimentaran un afany de vana
perfecció?

MANIFEST REDACTAT PEL COL·LECTIU DIVERS IMPULSOR D’AQUESTA JORNADA

Proyecto “Transhumanismo” 11

“Allá voy, entera o pedazo, pero allá voy”. Frida Kahlo

La diversidad funcional es una parte natural de la condición humana

Tener una diversidad funcional no es necesariamente bueno o malo; simplemente es. Como ser hombre o mujer, o latino, o gay, o zurdo, la diversidad funcional es simplemente una característica.
Es la sociedad quien decide qué características son deseables y cuáles lo son menos.
Esto representa un cambio importante en el pensamiento desde un modelo de diversidad funcional de base médica a un modelo de diversidad funcional de derechos civiles.
Va en contra de lo que la sociedad dominante cree y lo que refuerzan los medios de comunicación.

Una diversidad funcional no existe hasta que alguien encuentra una barrera

Creemos que las barreras son el problema; no el individuo experimentando la barrera. Si una persona que usa una silla de ruedas se encuentra con un conjunto de escaleras en un edificio y no puede acceder a un segundo piso, el problema es la falta de un ascensor, no el uso de una silla de ruedas por parte de la persona.
Creemos en la persona primero. Eso significa que decimos “persona con una lesión cerebral” y nunca una “persona con lesión cerebral”.
Las personas son personas; la diversidad funcional es solo una característica que algunos de nosotros tenemos.
La diversidad es una característica de la humanidad.
Ciencia, tecnología y la DED (Diversidad funcional, Enfermedad) – Gregor Wolbring –
La ciencia y la tecnología han tenido a lo largo de la historia consecuencias positivas y negativas para la humanidad.
Ellas no se desarrollan ni se utilizan en un ambiente valóricamente neutro. La ciencia y la tecnología son el resultado de la actividad humana y están cargadas de intención y propósito, y reflejan las visiones, intenciones, prejuicios y objetivos particulares de la sociedad en la que la investigación tiene lugar.
Más aún, la ciencia y la tecnología se desarrollan dentro del marco cultural, económico, ético y moral de esa sociedad.
Asimismo, los resultados científicos y tecnológicos se utilizan en muchas sociedades diferentes que poseen distintos marcos culturales, económicos, éticos y morales.
El desarrollo de la bio/gene/nanotecnología se justifica, entre otras cosas, con el argumento de que permitirá reparar o ayudar a reparar supuestas diversidades funcionales, incapacidades, enfermedades, así como disminuir el sufrimiento.
Pero, ¿Quién decide lo que es diversidad funcional, enfermedad, incapacidad o “defecto” que necesita ser reparado, ¿quién decide cuál debiera ser el modo de reparar (médico o social), y quién decide qué es sufrimiento? ¿Cómo afectarán estos desarrollos a las estructuras sociales?

“Cualquier proceso de cambio requiere el desaprender y el reaprender”. Joe Dispenza

El especialista en bioética estadounidense Arthur Caplan dijo en relación a la tecnología en genética humana: “la comprensión que nuestra sociedad u otras sociedades tengan del concepto de salud, enfermedad y normalidad, jugará un papel clave en la aplicación del conocimiento emergente sobre la genética humana”.
Además, la nanomedicina y las nanotecnologías: “prometen contribuir a un amplio rango de soluciones de ayuda, desde prótesis de miembros que se ajustan a cambios en el cuerpo, hasta implantes biocompatibles, hasta retinas u oídos artificiales. Otras oportunidades existen en el área de las prótesis neuronales y en el “parche espinal”, un instrumento diseñado para reparar daños provocados por lesiones a la espina dorsal”.
Todas estas soluciones están vinculadas al concepto de normalidad, al concepto de capacidad y a las percepciones de qué requiere ayuda.
Ciertamente, se buscarán diferentes respuestas y soluciones, de acuerdo a cómo se defina el problema, y el cómo se defina el problema dependerá de nuestros conceptos y creencias acerca de cosas como salud, enfermedad, diversidad funcional, incapacidad y defecto.
Por ejemplo, si el ser homosexual es visto como una enfermedad o un defecto (modelo médico), o como una variación de la diversidad humana (modelo social), la elección de una de estas opciones conducirá a escenarios de intervención totalmente distintos (cura médica v/s. respeto, aceptación, etc).
De hecho, toda realidad biológica puede ser formulada y vista como un defecto, como un problema médico o como un problema social y de derechos humanos.
Por tanto, una cura social consistente en otorgar iguales derechos e igual respeto se ve como el remedio apropiado para las disparidades existentes entre hombres y mujeres. Los homosexuales, las lesbianas, los bisexuales y otros grupos exigen que sus problemas se vean dentro de un marco social y no dentro de un marco médico.
Por tanto: ¿Qué hay entonces de las llamadas personas con diversidad funcional? ¿Se verá a las personas diversas o a las personas con otro nombre, que no cumplan con las expectativas de la sociedad acerca de la normalidad, como un problema médico o como parte de la diversidad de la humanidad?

“El mundo no será destruido por los que hacen daño. Sino por los que ven y no hacen nada”. Albert Einstein

Dentro del modelo médico, la diversidad funcional se ve como un defecto, un problema inherente a la persona, directamente causado por enfermedad, trauma u otra condición de salud, y como una desviación de ciertas normas. El manejo de la diversidad funcional de la persona o futura persona con diversidad funcional tiene como objetivo la cura, prevención o adaptación de la persona (y, por tanto, el uso de instrumentos culturales).
El cuidado y la rehabilitación médica se ven como los aspectos principales y, a nivel político, la principal respuesta es la de reformar las políticas de salud. El modelo social de diversidad funcional, por otro lado, ve el asunto mayormente como una circunstancia más dentro de la sociedad.
La diversidad funcional no es el atributo de una persona, sino más bien una compleja colección de condiciones, muchas de las cuales son creadas por el ambiente, especialmente el ambiente social y aspectos socialmente mediados del entorno físico.
Por tanto, el manejo de la situación exige la acción social, y es responsabilidad colectiva de la sociedad en su conjunto hacer las modificaciones ambientales necesarias para la plena participación de las personas con diversidad funcional en todas las áreas de la vida.
Requiere un cambio social, lo que a nivel político se convierte en un problema de derechos humanos similar a los de género y orientación sexual.
En esencia, el capacitismo deber ser considerado igual que el racismo, el sexismo, la gerontofobia, la homofobia, etc.
El modelo social de diversidad funcional no niega que la persona con diversidad funcional tenga una cierta realidad biológica (por ejemplo, no tener piernas) que le hace a él o ella una persona diferente en sus capacidades, y que le impide cumplir con las normas. Pero, considera que la diversidad funcional es la “necesidad de cumplir las normas”, y se pregunta si muchas desviaciones de la norma necesitan una solución médica (adherencia a la norma) o una solución social (cambio/eliminación de la norma).

“Sé tú mismo, los demás puestos están ocupados” Oscar Wilde

Muchos usos de las bio/gene/nanotecnologías (pruebas predictivas, curas, adaptaciones) se centran en el individuo y en sus supuestas limitaciones. Actúan de acuerdo a una evaluación médica, no a una evaluación social de la característica (realidad biológica), y por tanto ofrecen sólo soluciones médicas (prevención o cura/adaptación), y no soluciones sociales (aceptación, curas sociales, iguales derechos e igual respeto).
La percepción de que las personas con diversidad funcional son entidades sufrientes con una pobre calidad de vida, que necesitan cura y reparación la mayor parte de las veces, no coincide con las percepciones que ellas tienen de sí mismas.
Ellas están dispuestas a aceptarla en gran medida porque no se les ha permitido adaptarse o acostumbrarse a su nueva condición, un proceso que todos sabemos que toma tiempo. Las personas necesitan tiempo para adaptarse a cualquier cambio. La humanidad no posee la capacidad para adaptarse fácilmente a los cambios.
Debemos luchar por eliminar el capacitismo y promover la aceptación de la diversidad de capacidades por el bien de la humanidad y como la mejor defensa contra el genetismo, que podría afectar en un futuro a un 60 % de la sociedad de acuerdo a un estudio neozelandés. Esta aceptación de las diversas capacidades también es necesario por el aumento acelerado de tecnologías asistidas. Por ejemplo, si una tecnología asistida permite una mejor visión que la que la humanidad tiene normalmente. ¿Debiéramos descartar a la actual mayoría de la humanidad que hoy es menos capaz? ¿O forzarnos a todos a utilizar la nueva tecnología asistida? ¿O debiéramos demonizar a los que son más capaces?.
La necesidad de considerar que etiquetar a personas y grupos en contra de sus deseos mediante el modelo médico de enfermedad es inaceptable; y a la necesidad de que todo científico cuyo trabajo tiene consecuencias sociales, debe convertirse en un activista social para evitar tales consecuencias.

“En el naufragio de todo, la ternura permanece a flote”. Victor Hugo

El transhumanismo es un movimiento cultural e intelectual internacional que tiene como objetivo transformar la condición humana mediante el desarrollo y fabricación de tecnología que “mejoren” las capacidades humanas, tanto a nivel físico como psicológico o intelectual.
La filosofía del transhumanismo está estrechamente relacionada con los estudios de la identificación tecnológica; un dominio interdisciplinario de la investigación académica frente a todos los aspectos de la identidad humana en una sociedad tecnológica que se centra en la naturaleza cambiante de las relaciones entre la tecnología y humanos.

Objetivos
Aunque muchos teóricos y partidarios del transhumanismo buscan aplicar la razón, la ciencia y la tecnología para reducir la pobreza, las enfermedades, las diversidad funcionales y la malnutrición en todo el mundo, el transhumanismo se distingue en su enfoque particular en la aplicación de las tecnologías para la mejora de los cuerpos humanos de forma individual.
Muchos transhumanistas valoran activamente el potencial de las tecnologías futuras y los sistemas sociales innovadores para mejorar la calidad de toda vida, a la vez que tratan de hacer efectiva la igualdad consagrada en los sistemas políticos y legales democráticos mediante la eliminación de las enfermedades congénitas.
Los filósofos transhumanistas argumentan que no solo existe el imperativo ético perfeccionista de tratar de progresar y mejorar la condición humana, también es posible y deseable para la humanidad el entrar en una fase de la existencia poshumana, en la que los humanos controlen su propio futuro como un proceso evolutivo. En tal fase, la evolución natural sería reemplazada por el cambio deliberado.
Algunos teóricos, como Raymond Kurzweil, piensan que el ritmo de la innovación tecnológica se está acelerando y que en los próximos 50 años se puede producir no sólo radicales avances tecnológicos, pero, posiblemente, una singularidad tecnológica, que puede cambiar fundamentalmente la naturaleza de los seres humanos.

Ética
Los transhumanistas se involucran en enfoques interdisciplinarios para entender y evaluar las posibilidades de superar las limitaciones biológicas recurriendo a la futurología y varios campos de la ética. A diferencia de muchos filósofos, críticos sociales, y activistas que ponen el valor moral en la preservación de los sistemas naturales, los transhumanistas ven el mero concepto específico de lo “natural” como problemático, que se convierte en un obstáculo para el progreso.
En consonancia con esto, muchos defensores transhumanistas destacados se refieren a los críticos del transhumanismo en la derecha y la izquierda política en forma conjunta como “bioconservadores” o “bioludistas”, el último término alude a los anti-industrialistas del siglo XIX, que fue un movimiento social que se oponía al reemplazamiento de los trabajadores humanos manuales por máquinas.
Muchos creen que el transhumanismo puede causar mejoramiento humano injusto en muchos ámbitos de la vida, especialmente en el plano social.
Esto puede ser comparado con el uso de esteroides, en el que si un atleta los usa en los deportes, tiene una ventaja sobre aquellos que no lo hacen. El mismo escenario puede ocurrir cuando las personas tienen ciertos implantes neuronales que les da una ventaja en el lugar de trabajo y en los aspectos educativos.

Tecnologías de interés
Los transhumanistas apoyan la emergencia de nuevas tecnologías y la convergencia de tecnologías como la nanotecnología, biotecnología, tecnología de la información y ciencia cognitiva, y hipotéticas futuras tecnologías incluyendo la realidad simulada, inteligencia artificial, superinteligencia, transferencia mental, preservación química cerebral, y criónica.
Ellos creen que los seres humanos pueden y deben utilizar estas tecnologías para convertirse en superhumanos o más que humanos.
Por lo tanto, apoyar el reconocimiento y / o protección de la libertad de conocimiento, libertad morfológica, y libertades procreativa como libertades civiles, a fin de garantizar a los particulares la posibilidad de usar tecnologías de mejora humana en sí mismos y sus hijos.
El libro de Kurzweil’s “La singularidad está cerca”, y también el libro de Michio Kaku “La física del futuro” ambas promueven diversas tecnologías de mejora humana y dar una idea de cómo estas tecnologías pueden impactar en la raza humana.

“La ocasión hay que crearla no esperar a que te llegue”. F. Bacon

Tecno-optimismo
Promovido por Kurztweil, es un pensamiento a favor del adelanto tecnológico que ha logrado la formación de una agrupación denominada Singularity Unviersity avocada al desarrollo de una superinteligencia artificial.
La iniciativa de Raymond Kurztweil destaca el deseo manifiesto de utilizar la tecnología para construir un “mundo mejor”.
La Singularidad constituirá la culminación de la fusión entre nuestra existencia y pensamiento biológico con nuestra tecnología, dando lugar a un mundo que seguirá siendo humano pero que trascenderá nuestras raíces biológicas.
En la post-Singularidad, no habrá distinción entre humano y máquina o entre realidad física y virtual.
Si se pregunta sobre lo que seguirá siendo inequívocamente humano en un mundo así, la respuesta será: la nuestra es la especie que inherentemente busca expandir su alcance físico y mental más allá de sus limitaciones actuales.

Raymond Kurztweil

“El mundo se acabará cuando ya nadie luche, cuando no se propague el amor, cuando no brillen más sonrisas, cuando no reviva la esperanza”. Poeta Ícaro

Hay que reflexionar sobre estas tendencias analizando dónde ponemos el énfasis; Si aplicamos todas las nuevas tecnologías para la “eliminación” de las diversidad funcionales (modificando incluso los genes para “eliminar los defectos” y la manipulación para el incremento de las supercapacidades humanas) o en la mejora de la calidad de vida, entorno físico, sensorial y social de las personas con diversidad.
“Las personas ven en el mundo lo que llevan en su corazón”. Goethe
Las personas con diversidad funcional, para ser plenamente felices, requieren las mismas cosas que el resto de los humanos; Amor, una vida digna, disponer de una vivienda, medios económicos suficientes, entorno físico y social accesible, la formación de una familia, una vida participativa en la sociedad, un trabajo digno, aficiones activas, amigos, vida social y oportunidades de futuro.

45ddab99-f7c6-4b3f-b1bb-85b67311d98c

Anunci de l’Ateneu Barcelonès

BENJAMIN FRANKLIN, CITIZEN OF THE WORLD (BENJAMIN FRANKLIN, CIUTADÀ DEL MÓN)

Dins del Cicle Cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa”, primer cicle organitzat de manera transversal entre totes les seccions de l’Ateneu Barcelonès, el dia 7 de març del 2019, es va oferir la projecció del documental BENJAMIN FRANKLIN, CITIZEN OF THE WORLD,

Bejamin Franklin va nèixer el 17 de gener del 1706 i va morir el 17 d’abril del 1790 a l’edad de 84 anys.

Quinzè germà d’un total de disset, Benjamin Franklin va cursar únicament estudis elementals només fins a l’edat de deu anys. Als dotze va començar a treballar com a impressor en una empresa propietat d’un dels seus germans. Més tard va fundar el diari Pennsylvania Gazette, que va publicar entre els anys 1728 i 1748. Va publicar a més l’Almanac del Pobre Richard (Poor Richard’s Almanack, 1732-1757) i va ser responsable de l’emissió de paper moneda a les colònies britàniques d’Amèrica (1727).

L’interès de Benjamin Franklin pels temes científics va començar a mitjans de segle i va coincidir amb l’inici de la seva activitat política, que es va centrar en diversos viatges a Londres, entre 1757 i 1775, amb la missió de defensar els interessos de Pennsilvània.

Es considerat un homo universalis (expressió llatina que es podria traduir com a ‘humà d’esperit universal’) o també polímata (del grec: πολυμαθής, transcripció: polymathēs), que vol dir ‘que coneix, comprèn o sap molt’, és un individu que destaca en diverses branques del saber. El terme es refereix a persones amb uns coneixements no restringits a una àrea concreta sinó que dominen diferents disciplines, generalment les arts i les ciències.

Va participar en la redacció de la Declaració d’Independència i en fou un dels signants. També va exercir com a ambaixador dels Estats Units a França i va participar en la redacció de la Constitució dels Estats Units.

La Declaració d’Independència és un text polític fonamental per a la història dels Estats Units. Arran d’aquesta declaració les Tretze Colònies britàniques d’Amèrica del Nord se segregaven del Regne de Gran Bretanya i esdevenien independents.

En el terreny científic destacà pels seus estudis sobre l’electricitat i la invenció del parallamps.

El 1752 Benjamin Franklin va dur a terme el famós experiment de l’estel amb estructura metàl·lica lligat a un fil de seda amb una clau a l’altre extrem. En comprovar que la clau estava carregada elèctricament, quedava demostrat que l’ambient també ho estava i que els llamps no eren més que descàrregues sobtades d’aquest potencial.

També podem destacar, entre molts altres invents seus, els lents bifocals, el comptaquilòmetres, va descriure les corrents oceàniques, l’humificador, el forn de Franklin, l’armònica de vidre, el cateterisme, les aletes de busseig….

El seu temperament actiu i polifacètic va impulsar també a Benjamin Franklin a participar en les qüestions d’àmbit local, per exemple, en la creació d’institucions com el cos de bombers de Filadèlfia, la primera biblioteca pública de subscripció dels Estats Units i la Universitat de Pennsilvània, així com la Societat Filosòfica Americana.

Va ser l’únic americà de l’època colonial britànica que va aconseguir fama i notorietat a l’Europa del seu temps.

Entre les seves obres trobem Lo camí de la fortuna, traduïda al català el 1868 per Gaietà Vidal i Valenciano

PRESENTACIÓ DEL MANIFEST PER A UNA NOVA CULTURA DIGITAL

El proper 16 de maig, el dia abans del dia d’Internet, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, el celebrarem amb la presentació del Manifest Viu per una Nova Cultura Digital.

Coneixerem els seus 10 punts poposats per la sociòloga Liliana Arroyo i l’educador Jordi Jubany que ens ajudaran a reflexionar i a actuar en el món digital.

Tindrem la presència a la Fila Zero d’entitats i personalitats que ens explicaran com podem aprofitar el manifest i l’alliberarem per tal que tothom se’l pugui fer seu.

Donarem veu a tothom que vulgui parlar i compartir els seus neguits, les seves experiències i les oportunitats que veu en el món connectat que ja estem habitant.

No pots faltar! (1)

Estem en un moment crucial per al present i el futur de la nostra vida individual i col·lectiva. Hem de prendre consciència de com els avenços tecnològics ens afecten en àmbits tan dispars com la política, la salut, l’economia, l’educació o els nostres drets com a ciutadans. Aquests canvis en porten una gran oportunitat de dissenyar una nova cultura digital i així ajudar a crear una societat millor.

Tot això no passarà si esperem que algú ho faci per nosaltres. Necessitem dibuixar un nou mapa per interpretar el món que ens permeti teixir un nou consens social. Per això volem reflexionar, compartir i connectar persones i entitats per actuar des d’un posicionament ètic, reflexiu i informat.

Us esperem el dia 16 a l’Ateneu Barcelonès, entrada lliure!

Anunci web de l’Ateneu Barcelonès

GRAVACIÓ DEL PROGRAMA L’ALTRA RÀDIO, DE RÀDIO 4

DATA: 13/02/2018 – 19:00

SALA: Sala Verdaguer

L’Altra Ràdio és un espai radiofònic especialitzat en la cultura audiovisual, fet íntegrament en català. Les telecomunicacions i els mitjans de comunicació audiovisual són dos dels temes centrals del programa, que ha superat els 30 anys de vida en antena.

Amb Cinto Niqui, presentador del programa L’Altra Ràdio i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB) i de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals (URL).

Cinto Niqui

Coincidint amb el Dia Mundial de la Ràdio, del dimarts 13 de febrer de 2018, els programes L’altra ràdio (1980), de Ràdio 4, i el Cocodril Club (1993), de Ràdio Marca, demanen la creació d’un Museu de la Ràdio a la ciutat de Barcelona. Si us voleu adherir en aquesta petició ompliu els camps que trobareu al final del text del manifest a: https://altraradio.cat/formulari.html . O envieu un correu electrònic a museudelaradio@gmail.com , amb el vostre nom i cognom i expressant el vostre suport en aquesta iniciativa.

NOTA DE PREMSA DE L’ACTE

Laltra ràdio de Ràdio 4, dirigit i presentat per Cinto Niqui, celebrarà el Dia Mundial de la Ràdio, el dimarts 13 de febrer de 2018, a les 19 hores, a la sala Jacint Verdaguer de lAteneu Barcelonès, al carrer Canuda núm. 6 de la ciutat de Barcelona.

Hi haurà rumba catalana en directe amb el grup Alma de Boquerón.

Hi particiaparan: Laia Ortiz, tinenta d’alcaldessa de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona; Neus Bonet, Degana del Col·legi de Peiodistes; Jordi Casassas; President de l’Ateneu Bracelonès; Carles González, director de la Corporació RTVE a Catalunya; Jaume Serra, director de Ràdio Barcelona i SER Catalunya; Jordi Margarit, director adjunt de RAC1 i president de Ràdio Associació; Sergi Vicente, director de Beteve; Vicenç Sanclemente, sotsdirector de Ràdio 4; Enric Frigola, coordinador de Ràdio Estel; Josep Maria Martí, Director de l’Observatori de la Ràdio de la UAB; Josep Pitarch, Cap de la Unitat de Cultura i Esports de la ONCE; Marga Lluch, directora del programa Més que esports de Ràdio 4; Albert Malla, director del programa Cocodril Club de Ràdio Marca; Xavier Garcia, tècnic de so de RNE a Catalunya; Oleguer Forcades, director Sants 3 Ràdio; Alba Legide, de Boca Ràdio; Ricard Faura, Ponent de Ciències i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès; Susanna Tavera, catedràtica en Història Contemporània a la UB; Luis Segarra, de Guía de la Radio; Anna Pérez, mestra de l’escola Mossèn Jacint Verdaguer; Pitu Martínez, col·laborador de Laltra ràdio a lescola; i responsables de la Federació Catalana de Radioaficionats, Unió Catalana de Radioaficionats, Radio Club La Salle, Associació de Radioaficionats Minusvàlids Invidents de Catalunya, Federació Catalana de Banda Ciutadana i Associació de Radioescoltes de Barcelona.

Lacte servirà per reconèixer la trajectòria dun professional del mitjà i demanar la creació dun Museu de la Ràdio a la ciutat de Barcelona, una petició que fa Laltra ràdio (1980), el programa setmanal més veterà de la ràdio catalana conjuntament amb el Cocodril Club (1993), de Ràdio Marca i cent emissores locals. No cal fer cap reserva prèvia per assistir a l’Ateneu Barcelonès. A les 18h30 es podrà accedir a la sala.  Els dos programes de Laltra ràdio que senregistraran el Dia Mundial de la Ràdio semetran per Ràdio 4 els dijous 15 i 22 de febrer, a les 22 hores.

Manifest en favor de la creació dun Museu de la ràdio a Barcelona

Els programes Laltra ràdio (1980) i Cocodril Club (1993) demanen la creació d’un Museu de la Ràdio a Barcelona. Un centre didàctic i lúdic dedicat a preservar la memòria sonora del mitjà radiofònic, a la construcció d’un relat històric dels seus professionals i al foment de l’ús del llenguatge sonor, com una eina expressiva i creativa.

Les set grans línies d’acció del centre podrien ser:

– La recopilació del material sonor: programes, “podcasts”…

– La personificació de la història mitjançant els grans noms de la ràdio.

– La difusió de l’ús del llenguatge sonor com un element més de l’expressió i la creativitat dels ciutadans del segle XXI.

– El recull arqueològic del material tècnic: receptors antics i aparells de baixa o alta freqüència.

– La història de la ràdio i de la distribució de l’àudio a Internet i la telefonia mòbil com a mirall dels canvis a la societat.

– L’aplicació de la intel·ligència artificial a la ràdio i la difusió de l’art sonor contemporani.

– La promoció de la radioafició.

Aquesta petició es fonamenta en la gran tradició que té la ràdio a Catalunya i la seva contribució notable a l’ús de la llengua catalana. La primera emissora privada de l’Estat és Ràdio Barcelona EAJ-1 (1924). Ràdio 4 i Ràdio Olot ofereixen tota la programació en català des de 1976. Les deganes de les emissores municipals són Ràdio Arenys i Ràdio Rubí (1979). La primera ràdio lliure va sorgir a Barcelona (1979), Ona Lliure. Ràdio Ràpia (1990) del CEIP Sant Domènec de la Ràpita, a Santa Margarida i els Monjos, és l’emissora escolar més antiga. A Internet, dins de Ravalnet (1998), la xarxa ciutadana del Raval de Barcelona, immediatament s’hi van produir projectes com la ràdio del CEIP Drassanes i Ravalmedia.

Barcelona, 13 de febrer de 2018, Dia Mundial de la Ràdio

ANTROPOCÈ: UNA NOVA ERA A NIVELL PLANETARI O, SENZILLAMENT, EL RESSORGIR DE L’ANTROPOCENTRISME?

Comencem l’any amb moltes ganes i projectes per endavant. Us presento la primer activitat que faré des de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès, us espero a tots i totes!

DATA: 31/01/2018 – 19:00

SALA: Sala Verdaguer

ACCÉS: Obert

SECCIÓ: Ciències i tecnologia

ORGANITZADOR: 

Acte organitzat amb la col·laboració del CCCB, en el marc de l’exposició “Després de la fi del món”.

Ponent: Jordi Serrallonga, arqueòleg i naturalista.

Presenta: Ricard Faura, ponent de la Secció

Enllaç anunci web Ateneu Barcelonès

Podeu veure l’enregistrament de la conferència:

 

A continuació podeu llegir un article publicat al Periodico de Catalunya del mateix Jordi Serrallonga.

Enllaç article del Periodico, 15 de gener del 2018

¿RENEIX L’ANTROPOCENTRISME?

Jordi Serrallonga

NO SOM TAN IMPORTANTS PER PARLAR D’ANTROPOCÈ PER L’ACCIÓ HUMANA SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC

Geocèntrics, antropocèntrics, etnocèntrics, egocèntrics… Així som els humans. Una llunyana galàxia, una falguera o una balena, si poguessin parlar, dirien que ens passem el dia mirant-nos el melic. Per un costat, és natural que així sigui; som els observadors del cosmos i és lògic que ho mesurem tot en funció de la nostra escala. Però existeixen límits. I la ciència ha anat desmuntant, un per un, els mites i llegendes –sobre la falsa superioritat humana– que, en ocasions, ella mateixa va ajudar a reforçar. De fet la ciència no s’equivoca, són els científics i científiques els que –de forma conscient o inconscient–, immersos en un context social, polític, religiós i intel·lectual d’acord amb la seva època històrica, a vegades sostenen les tesis del poder establert. 

¿No em creuen? ¿Quant de temps va haver de passar perquè l’heliocentrisme de Copèrnic, Galileu i Kepler s’imposés a la visió geocèntrica de l’univers? La civilització europea havia situat la Terra com a centre del sistema solar. El Sol, i tots els planetes, giraven al voltant nostre. El mateix va passar amb l’explicació sobre l’origen de la humanitat: érem el centre de la creació divina.

Aquí tot resulta més hilarant si a més hi afegim el factor etnocèntric. Un exemple: quan, al segle XVII, John Lighfoot
–vicerector de la Universitat de Cambridge– va calcular la data d’aparició d’Adam i Eva. Genial… els dos primers humans –per descomptat, blancs i d’aspecte atractiu– havien saltat a escena el 23 d’octubre del 4004 aC, a les nou en punt del matí. Casualitats de la vida, data i hora coincidien amb l’inici del curs acadèmic a Cambridge. Un etnocentrisme compartit per Vicent Marés; en la seva obra La Fénix troyana –també al segle XVII–, va situar l’edèn, i la gènesi d’Adam i Eva, a València.

L’ORIGEN BIOLÒGIC DE LA VIDA

El cert és que molts científics europeus van defensar aquesta idea d’una creació immutable i perfecta de l’ésser humà fins que personatges, com Charles R. Darwin –en ple segle XIX–, es van atrevir a proposar un origen biològic de la vida, a més de la seva mutabilitat. Humans, i la resta dels éssers vius, compartíem un mateix principi que, lluny d’un disseny diví, havia pres els camins atzarosos de l’evolució biològica.

I quan pensàvem que l’antropocentrisme científic estava superat, avui s’ha posat de moda una nova època geològica: l’Antropocè. Va ser suggerida, l’any 2000, pel Nobel de química Paul Josef Crutzen. Un terme no aprovat per la Unió Internacional de Ciències Geològiques encara que avalat per molts dels meus estimats i estimades col·legues. ¿Per què? Perquè aquesta idea s’ha vist retroalimentada amb l’evidència científica del canvi climàtic i global que pateix el nostre petit planeta blau.

L’ALTERACIÓ DEL MEDI FÍSIC

Les proves més sòlides han sigut aportades per l’arqueologia i la paleontologia– que existeix un canvi climàtic provocat i accelerat per l’activitat humana. Molt abans de les nostres jungles d’asfalt i de la revolució industrial, ja al Neolític, vam detectar que es va començar a alterar el mitjà físic gràcies a l’agricultura, la ramaderia i l’assentament de grans poblacions (per tant, hauríem de disculpar o eximir de responsabilitat els primers humans caçadors i recol·lectors).

Ara bé, d’aquí a nomenar aquesta nova època geològica com a Antropocè hi ha un bon tros. No som tan importants. Només som una espècie més en el context de la vida sobre el planeta i si volem estudiar-nos, en la justa mesura, seria més encertat seguir fent ciència des d’una perspectiva global.

De la mateixa manera que a ningú se li ha ocorregut denominar com a Trilobiticè el Paleozoic (des dels 541 fins als 298 milions d’anys la Terra va ser dominada pels trilobits); de la mateixa manera que no definim com Saurocè el Mesozoic (els dinosaures sauròpodes van regnar al planeta durant uns 180 milions d’anys), ara no té sentit que parlem d’Antropocè per a un període que, sent generosos, ocupa tan sols 14.000 anys d’història cosmològica i geològica. Fins i tot menys si situem el seu inici l’any 1800 (molts marquen la Revolució Industrial per a l’inici de l’Antropocè).

Estudiar i debatre sobre el canvi climàtic és crucial però, per favor, no tornem a l’antropocentrisme científic. És cert que el terme Antropocè té ganxo mediàtic, però l’estudi de l’ecologia –on va destacar el gran Ramon Margalef–, o el de l’evolució, no pot caure en el costat fosc de l’antropocentrisme.

  REFERÈNCIES SOBRE JORDI SERRALLONGA

REFERÈNCIES EXPOSICIÓ “DESPRÉS DE LA FI DEL MON”

VÍDEOS

NOTÍCIES DE PREMSA

REFERENCIES

    1. Crutzen, P. J. y Stoermer, E. F. (2000). «The ‘Anthropocene’». Global Change Newsletter 41: 17-18.
    2. Walker, M.; Johnsen, S.; Rasmussen, S. O.; Popp, T.; Steffensen, J.-P.; Gibbard, P.; Hoek, W.; Lowe, J.; Andrews, J.; Björck, S.; Cwynar, L. C.; Hughen, K.; Kershaw, P.; Kromer, B.; Litt, T.; Lowe, D. J.; Nakagawa, T.; Newnham, R. y Schwander, J. (2009). «Formal definition and dating of the GSSP (Global Stratotype Section and Point) for the base of the Holocene using the Greenland NGRIP ice core, and selected auxiliary records». J. Quaternary Sci.24: 3–17
    3. Comisión Internacional de Estratigrafía. «Lista de secciones y puntos de estratotipos de límite globales» (en inglés). Consultado el 4 de abril de 2014.
    4. Zalasiewicz, Jan; et al. (February 2008). «Are we now living in the Anthropocene?». GSA Today 18 (2): 4-8. doi:10.1130/GSAT01802A.1.
    5. Finney, S. C. y Edwards, L. E. (2015) «The “Anthropocene” epoch: Scientific decision or political statement?». GSA Today26(3-4): 4-10
    6. Pearce, Fred (2007). With speed and violence: why scientists fear tipping points in climate change. [Malaysia?]: Beacon Press. p. 21. ISBN 0-8070-8576-6.
    7. Samways, M. (junio de 1999). «Translocating fauna to foreign lands: here comes the Homogenocene»Journal of Insect Conservation 3 (2): 65-6. doi:10.1023/A:1017267807870.
    8. Curnutt, J. L. (junio de 2000). «Book Review: A Guide to the Homogenocene»Ecology 81 (6): 1756-7. doi:10.1890/0012-9658(2000)081[1756:AGTTH]2.0.CO;2.
    9. Revkin, Andrew, The “Anthrocene” era — of a human-shaped Earth, 2007.
    10. Vernadski, Vladimir Ivanovich (2007). La biosfera y la noosfera. Ediciones Ivic. p. 208. ISBN 978-980-261-088-4.
    11. Josep Corbella (8 de junio de 2014). «Aparecen rocas formadas con plástico en una playa de Hawái»lavanguardia.com. Consultado el 8 de junio de 2014.
    12. Jan Zalasiewicz (28 de diciembre de 2016). «Antopoceneo: la huella geológica del hombre»elcorreodelsol.com. Consultado el 18 de noviembre de 2017.
    13. Ruddiman, W. F. y Kutzbach, J. E. (1991). «Plateau uplift and climate change». Scientific American264: 66-74
    14. Raymo, M.E.; Ruddiman, W. F. y Froelich, P. N. (1988). «Influence of late Cenozoic mountain building dónde ocean geochemical cycles». Geology16: 649-653.
    15. Ripple, W. J. y Van Valkenburgh, B. (2010) «Linking Top-Down Forces to the Pleistocene Megafaunal Extinctions». BioScience60(7): 516-526 doi:10.1525/bio.2010.60.7.7 (Consultado el 2 de agosto de 2010).
    16. Doughty, C. E.; Wolf, A. y Field, C. B. (2010) «Biophysical feedbacks between the mega-fauna extinction and climate: the first human induced global warming?» Geophysical Research Letters. (Consultado el 2 de agosto de 2010)
    17. Comisión Internacional de Estratigrafía. «Tabla estratigráfica internacional» (en inglés, hay enlaces a dos versiones en español). Consultado el 3 de diciembre de 2016.
    18. Murphy, M. A. y Salvado, A. (eds.) International Stratigraphic Guide – An abridged version. International Commission on Stratigraphy
    19. Subcommision on Quaternary Stratigraphy (2016) «Working Gropup on the “Antropocene”». International Commission on Stratigraphy
    20. Remane, J.; Bassett, M. G.; Cowie, J. W.; Gohrbandt, K. H.; Lane, H. R.; Michelsen, O. y Naiwen, W. (1996). «Revised guidelines for the establishment of global chronostratigraphic standards by the International Commission on Stratigraphy (ICS)»Episodes 19 (3): 77-81.

BIBLIOGRAFIA

ALTRES ENLLAÇOS

“La Tecnologia ens condiciona o ens allibera?”

El Determinisme tecnològic respon a la creença segons la qual la tecnologia és capaç, per ella mateixa, d’incidir de manera directa i positiva en el desenvolupament socioeconòmic d’un grup o en un determinat context social. Aquesta teoria col·loca la tecnologia en l’eix central dels motius pels quals es produeixen canvis socials en el transcurs de la Història, per la qual cosa la considera el factor determinant de progrés i desenvolupament social, és a dir, estem condicionats per les construccions tecnològiques que ens envolten des el moment en què naixem.

Existeix un fatalisme que impregna els discursos actuals sobre la tecnologia i, en particular, sobre les TIC. No queda gens clar, empíricament parlant de l’evidència entre l’existència d’alguna lògica interna en el desenvolupament tecnològic o de trajectòries naturals en l’evolució de la tecnologia.

man-1071773

No podem considerar una innovació tecnològica concreta com quelcom inevitable. Tampoc podem doncs veure la història de la tecnologia com una successió de passos necessaris. La tecnologia no segueix els seus propis dictats, no és un esser autònom, la tecnologia la fem els humans, intentant respondre a unes necessitats concretes i reptes que solucionar.

En certa manera, tota tecnologia és un reflex del medi social i cultural en què ha estat creat.

Per debatre i intentar respondre a tots aquests interrogants i d’altres que segur sorgiran durant la Tertúlia, tindrem amb nosaltres en Francesc Núñez, director del màster ‘Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies’ de la Universitat Oberta de Catalunya, el proper dijous 28 d’abril, a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès. L’horari serà de 19 a 20:30 hores.

Sota el títol, “La Tecnologia ens condiciona o ens allibera?”, Francesc Núñez argumentarà la seva visió que podem veure molt ben reflectida en les seves pròpies paraules: «Crec que devem ser conscients que no hi ha un determinisme tecnològic i que el que sigui el futur dependrà, en bona mesura, de la direcció de les nostres accions. Sense oblidar (o menysprear) la capacitat dels artefactes tecnològics per desequilibrar o modificar una situació i que la seva “naturalesa” (aquella per al que se’ns ofereixen) no és producte de l’atzar sinó que comporten múltiples decisions humanes (és a dir, polítiques). Hi ha trobades que cal evitar (amb coses o amb persones) perquè afebleixen i disminueixen la nostra potència d’acció, social i individualment.»

Enllaços d’interès:

QUÈ HI HA EN UNA VEU? Una recerca sobre els usos i abusos de la veu

Què revela la veu sobre la identitat d’una persona? És tan única com l’ADN o les emprentes dactilars? Com interpreta el cervell les veus? Els ordinadors ho fan millor?

La veu és cada vegada més una eina per identificar-nos i vigilar-nos. Aquesta xerrada relata els resultats d’una investigació periodística sobre algunes de les aplicacions legals de la veu. Com la fonètica forense, la disciplina que pretén identificar parlants desconeguts en gravacions encobertes, per exemple. Els autors (el conferenciant i tres altres periodistes europeus) han trobat més d’una veintena de casos controvertits, alguns d’ells errors judicials. Suposats experts fan servir en els tribunals mètodes sense base científica. I també els experts de veritat estan dividits sobre les tècniques lingüístiques o enginyerístiques. La falta de reglamentació a nivell estatal i europeu, combinada amb les retallades i la privatització, ha obert la porta a tot tipus d’errors.

microphone-933057_1920

La xerrada explora també un cas especialment polèmic: l’ús de tècniques lingüístiques per comprovar l’origen de refugiats indocumentats. El treball investigatiu ha comptat amb el recolzament del Journalism Fund i s’ha publicat, entre d’altres, a El Periódico, Der Spiegel, EuroScientist, i Stuttgarter Zeitung.

La xerrada es farà el proper 4 d’abril a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, de 19 a 20:30 h. i tindrà com a ponent doctor en física i periodista, Michele Catanzaro. https://es.linkedin.com/in/michelecatanzaro

 

Com la Tecnologia transformarà el món del treball?

Ja des de la prehistòria, el propi desenvolupament de l’ésser humà ha tingut lloc gràcies als avenços tècnics. La tecnologia es revela com un dels motors de l’evolució social. Sense el desenvolupament tecnològic no hi hauria hagut avanç social. En aquests darrers anys, estem assistint al naixement d’una nova societat del coneixement on la gestió, la qualitat i la velocitat d’informació es converteixen en factor clau de competitivitat. Les tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC, condicionen l’economia en totes les seves etapes. Si a tot això unim els avanços que s’estan produint en l’àmbit científic en general, s’estan generant modificacions en la productivitat comparables i fins i tot superant, a les dues revolucions que més han impactat en la història de la humanitat el món del treball, la revolució Neolítica i la revolució Industrial, mitjançant la creació i innovació en àmbits com la indústria i l’agricultura.

És probable que el treball realitzat per humans requereix cada vegada més pensament innovador, creativitat, flexibilitat i habilitats socials, coses que no se’ls dóna molt bé a les màquines. En un estudi recent de la Universitat d’Oxford (Regne Unit) sobre l’automatització, els investigadors van intentar quantificar la probabilitat que es digitalitzin determinats treballs en avaluar el nivell de creativitat, intel·ligència social i habilitat física que requereixen. El resultat va ser que més de la meitat dels treballs actuals desapareixerien en els pròxims 20 anys i l’altra meitat es transformarien. Només tenen el futur assegurat, com a mínim a mitjà termini, els treballs amb un alt índex de creativitat i intel·ligència social i que, a la vegada, combinen la participació i ús de la tecnologia.

L’automatització, el creixement de la robòtica i altres elements combinats com pot ser la intel·ligència artificial, fan que es produeixi aquesta destrucció o mutació dels llocs de treball. Ara caldrà aprofitar, a la vegada, les noves oportunitats de millora de qualitat de vida i treball que ens pot aportar aquesta nova revolució tecnològica.

Serà possible? Que ho pot impedir? Quines eines tenim i quines estratègies hauríem de seguir per fer-ho possible?

D’aquestes preguntes i incògnites i moltes més que sorgiran, parlarem en el proper Diàleg de la Nova Societat del Coneixement, que organitzem des de la Secció de Ciència i Tecnologia, el proper, 16 de marc, dimecres, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, de 19 a 20.30h. Sota el títol «Com la Tecnologia transformarà el món del treball?», tindrem dos magnífics ponents que ens ajudaran a aprofundir en aquesta matèria:

Carles Ubach, Director del Postgrau de Direcció de Sistemes dInformació de la Universitat Politécnica de Catalunya  i reconegut consultor en l’àmbit de digitalització d’empreses. https://www.linkedin.com/in/carles-ubach-02a1201

Joan Torrent, Director de la Business School de la Universitat Oberta de Catalunya i especialista en la transformació del món del treball. http://www.uoc.edu/webs/jtorrent/CA/curriculum/index.html

Trabajo

Us esperem el pròxim 16 de març!