Human Nature

Aquest 24 de novembre a les 18:30 h, a la sala d’Actes Oriol Bohigas, podrem veure el documental que explora les implicacions que pot tenir el CRISPR, la tècnica d’edició genètica que permet curar malalties, corregir deficiències genètiques i modificar gens amb finalitats de millora. Human Nature és una aproximació a les implicacions del CRISPR a través dels ulls dels científics que van descobrir-lo, de persones que se’n poden beneficiar i dels bioenginyers que estan provant els seus límits. Estem preparats per la seva aplicació en humans? Quins haurien de ser els límits? Quins perills pot comportar?

Durant el debat tindrem a la Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas

Acte organitzat amb la col·laboració de la Fundació Víctor Grífols i Lucas i Americana Film Fest.

Tot just, aquesta passada setmana, la microbiòloga Emmanuelle Fuster, de la Institució Max Planck, i la química Jennifer A. Doudna, de la Universitat de Califòrnia i Berkeley, han rebut aquest 2020 el Premi Nobel de Química pel desenvolupament del mètode CRISPR-CAS9 d’edició del genoma humà. Considerat una autèntica revolució.

Jennifer A. Doudna

[La Vanguardia 07/10/2020]

Què és CRISPR?

Anomenada ’tisores genètiques’ i ‘talla-enganxa genètic’, CRISPR és una eina senzilla i barata que permet tallar i enganxar ADN, tallar un gen que causa una malaltia i canviar-lo per un altre que no provoqui aquest problema.

Es basa en el mecanisme natural que empren bacteris per defensar-se dels virus. El seu sistema immunitari és capaç de recordar seqüències de l’ADN de virus que les han atacat. En el cas que tornin a ser atacades, activa una mena de tisora molecular, la més freqüent és un enzim anomenat CAS9, que el que fa és tallar la cadena de material genètic de virus per impedir-li que es repliqui.

Qui el va descobrir?

Va ser el microbiòleg espanyol Francisco Mojica, de la Universitat d’Alacant, expert en bacteris, qui va descobrir aquest mecanisme i el va batejar com CRISPR, les sigles en anglès de “repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment espaiades”, el 2005.

Després de Mojica, diversos investigadors van estudiar com funcionava aquest mecanisme fins que el 2012, les recentment premiades amb el Nobel de química, Jennifer Doudna i Emmanuelle Fuster, es van inspirar en ell per desenvolupar una eina senzilla, ràpida i barata d’edició genètica.

Com funciona?

En aquest cas, s’injecta ARN a la cèl·lula, que codifica la proteïna CAS9, la tisora, juntament amb una mena de guia que s’indica a CAS9 on ha de tallar la cadena de l’ADN. I ho fa amb molta precisió. També s’introdueixen en la cèl·lula les seqüències que es vulguin inserir, perquè quan CAS9 trenca l’ADN, la maquinària de la cèl·lula es posa en marxa per reparar i ho fa usant les seqüències inserides per reemplaçar a les tallades. Encara que ja no són seqüències com les dels bacteris, sinó guies genètiques dissenyades al laboratori, se segueixen anomenant CRISPR en honor al mecanisme biològic en què s’inspiren.

Per a què serveix?

Per introduir canvis en el genoma amb molta precisió. Des de regular l’expressió gènica, fins a identificar i modificar funcions de gens o corregir gens defectuosos. L’esperança és que en el futur pugui usar-se per reparar gens que causen malalties, encara que de moment, on més es fan servir és en l’àmbit de la investigació; per exemple, per a generar models animals de malalties complexes com l’esquizofrènia, o plantes transgèniques; estudiar la reprogramació de cèl·lules mares, combatre tumors eliminant els gens mutats que els causen. També per estudiar noves dianes i fàrmacs. Existeixen també iniciatives per a fer servir aquesta tècnica per a alterar, per exemple, als mosquits Anopheles transmissors de la malària, encara que els científics alerten que podrien tenir resultats perillosos en colar mutacions en la selecció natural.

Quines malalties es podrien tractar amb CRISPR?

Aquelles causades per mutacions en un sol gen. De moment, és només una possibilitat, perquè no hi ha cap tècnica gènica que usi CRISPR que estigui aprovada.

Quines limitacions té?

Tot i que és molt precisa, en tallar la cadena d’ADN es poden produir errors indesitjats i crear noves mutacions en el genoma, per aquest motiu de moment no s’hagi aprovat el seu ús per modificar embrions humans, ni tampoc òvuls ni espermatozoides. Tampoc per modificar animals

D’aquí l’enorme polèmica que va generar l’anunci del científic xinès He Jianku, que va afirmar haver modificat els embrions de dues bessones, usant la tècnica CRISPR-CAS9, per fer que fossin resistents a patologies com el VIH.

Els límits de la Ciència. Límits reals i límits autoimposats, i com superar-los

El 6 d’octubre, a les 18:30, a la Sala Oriol Bohigues de l’Ateneu Barcelonès, varem tenir l’oportunitat d’escoltar la conferència “Els límits de la Ciència. Límits reals i límits autoimposats, i com superar-los“, que ens va oferir en Joan Fonollosa. També, es va seguir en directe per videoconferència des de la web del mateix Ateneu Barcelonès. L’entrada era lliure, amb la limitació de l’aforament a 80 places, per seguir les indicacions de les autoritats sanitàries relacionades amb la Covid19.

Al món modern, la ciència s’ha convertit en la guia definitiva per descriure la realitat. És fàcil veure l’atractiu. La ciència té una claredat i una economia boniques; les seves lleis són directes i inalterables. Revela el funcionament del món que ens envolta amb tanta calma i exactitud, i amb una aparença d’imparcialitat, que ens sentim satisfets amb les seves respostes i no busquem res més.

Aquí podem veure la presentació que ens va fer en Joan Fonollosa:

Presentació Joan Fonollosa

També podeu llegir el seu llibre on podeu conèixer amb més detall les seves consideracions:

Nosce te ipsum: L’Univers és subjectiu. Una proposta de model matemàtic en 7 postulats per entendre el món.  

La mecànica newtoniana representa l’enfocament més proper a aquest ideal de ciència mai assolit. Donades les masses, les posicions i els moviments dels objectes, les seves posicions i moviments futurs es poden calcular amb una precisió extraordinària. El mètode de Sir Isaac Newton va ser una revolució. Abans de Newton, la ciència es duia a terme d’una manera completament diferent; els investigadors van especular en lloc d’experimentar. Va ser Newton qui va despullar els objectes de tots els atributs més bàsics, excepte els seus components més bàsics (massa i densitat), i va cronometrar la seva caiguda, traient conclusions del que va observar més que del que va imaginar. En reduir els objectes a algunes característiques mesurables, va ser capaç de descobrir les lleis universals que governaven el comportament de tots els objectes.

Una revolució anàloga es va produir en el pensament polític al voltant del mateix període. Mentre que els filòsofs antics intentaven definir la virtut, Thomas Hobbes, que va viure durant els primers anys de Newton, va adoptar l’enfocament contrari. Desposseint a la gent de tots, tret dels seus atributs més bàsics (i bàsics) – egoisme i vanitat -, va afirmar explicar la mecànica de la humanitat, per dir-ho així, i l’estructura de la civilització. Les seves regles del contracte social explicaven com funciona la màquina bàsica de la societat, de la mateixa manera que les lleis del moviment de Newton explicaven com funciona la màquina de l’univers.

 Com és que podem entendre l’Univers? Com és que les matemàtiques van tan bé per a això? Preguntes com aquestes causen una forta incomoditat quan es fan en un entorn científic. “Són qüestions filosòfiques”, diuen. Però la ciència moderna ens està acarant cada vegada de manera més clara amb qüestions d’aquesta mena.

 Són realment qüestions no científiques? Per què no ho són? Existeix realment un límit a les coses que la Ciència pot estudiar? Si és així, s’ha de poder provar científicament on és aquest límit, per què hi és i per què és allí.

La realitat és que la Ciència té por a parlar de certes coses. Veurem d’on ve aquesta por i com es pot superar, la qual cosa ens portarà a reflexionar sobre què és la Ciència, la seva naturalesa, el mètode científic i la relació de tot plegat amb les matemàtiques i la lògica.

Per superar aquesta por cal trencar certs tabús i pensar lliurement, respectant sempre el que és consubstancial a la Ciència: el mètode científic. Amb Joan Fonollosa, vam reflexionar sobre aquests conceptes i  va presentar de manera molt succinta, una proposta per treballar en aquesta línia: el model Nosce Te Ipsum, que pretén descriure el funcionament de l’Univers en l’àmbit global.

Joan Fonollosa i Guardiet

@JoanFonollosa

http://unilateral.cat/author/joanfonollosa/

Joan Fonollosa és enginyer industrial de formació, ha estat, fins a la seva jubilació, professor  de la UPC i de la UAB i consultor empresarial, en l’especialitat de Mètodes Quantitatius i Models Matemàtics.

 Ha impartit nombrosos cursos i seminaris en diferents escoles empresarials i organitzacions. Ha publicat diversos llibres de text en les àrees de Mètodes Quantitatius, Anàlisi de Decisions, Gestió d’Unitats d’Informació, Logística i Gestió de la Producció i Operacions.

 La seva experiència en la construcció de models matemàtics per al tractament de problemes reals d’alta complexitat, junt amb una molt àmplia curiositat sobre pràcticament totes les branques de la ciència, l’ha portat a desenvolupar el model Nosce Te Ipsum per descriure el funcionament de l’Univers en l’àmbit global.

Tecnologia per a un Nou Món? #GenisATN

La tecnologia a favor de les persones i al servei de les comunitats

Aquest dijous, 2 d’abril, a les 18 hores. Començarem el cicle “Ciència i Tecnologia a casa” que ens permetrà seguir fent les activitats que progràmavem des de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès, en temps de confinament.  Creiem que és important seguir oferint aquesta programació, adaptada al moment i situació que estem vivint tots i totes al nostre país.

En aquesta primera xerrada tindrem la sort de poder tenir la participació d’en Genís Roca, arqueòleg, especialista en transformació digital i soci de Roca&Salvatella.

En Genis ens explicarà quin paper està tenint la tecnologia en el moment que estem vivint i quin creu que tindrà en el “nou món” que s’està dissenyat per un futur immediat.

Es podrà seguiraquesta xerrada en remot, fent preguntes al ponent, gràcies a un xat que estarà activat de manera sincronitzada. També tindrem una fila 0 de persones que participaran de manera telepresencial gràcies a la tecnologia que posarà al nostre abast l’empresa Cowork-Nexus i el seu sistema de telepresència avançat.

En aquest enllaç podreu seguir i participar en aquesta sessió, a partir de les 18 hores del dia 2 d’abril.  També ho podreu seguiment a les xarxes, seguint el hashtag #GenisATN

En aquesta activitat seguirem oferint les micro-acreditacions o Badge a qui ens ho sol·liciti al final de la sessió. En el seu correu electrònic, rebran l’enllaç on descarregar-se la seva micro-acreditació.

Ens trobem doncs a “Ciències i Tecnologia a casa” i seguim debatent sobre com la tecnologia ens està acompanyant i ajudant en aquests temps tant transcendentals que ens toca viure.

Enllaç per seguir la sessió en directe:

https://www.youtube.com/watch?v=JEERSpdLUsc

Posem en marxa les micro-acreditacions per les activitats de la Secció de Ciències i Tecnologia

En la pròxima activitat organitzada per la Secció de Ciències i Tecnologia, “Preguntes freqüents per a una intel·ligència artificial ètica”, posarem en marxa en sistema de micro-acreditacions o Badge.

Aquestes micro-acreditacions es continuaran donant durant les activitats que farem en el cicle de Tecnoètica. Qui aconsegueixi totes les acreditacions de cicle, podrà demanar el reconeixement de l’assoliment de l’acreditació de tot el cicle.

A l’acabar cada sessió, demanarem el nom i correu electrònic de les persones que ho sol·licitin, on rebran l’enllaç on descarregar-se la seva micro-acreditació.

Esperem que aquesta iniciativa sigui ben acollida i ajudi a fidelitzar una mica més, l’assistència a les activitats de la Secció.

 

Preguntes freqüents per a una intel·ligència artificial ètica

Aquest dimarts 10 de març, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, amb entrada lliure, tindrem a la Karma Peiró, periodista especialitzada en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), que ens parlarà de “Preguntes freqüents per a una intel·ligència artificial ètica”.

Karma Peiró és autora del Treball de Recerca de l’Informe: «Intel·ligència Artificial. Decisions Automatitzades a Catalunya», de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCat) (2020).

Guanyadora del Premi DonaTic Divulgació 2019, entregat per la Conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública de la Generalitat de Catalunya, pel recorregut de 25 anys divulgant tecnologia.

Resultat d'imatges per a "Karma Peiró"

De manera molt simple, es podria dir que la intel·ligència artificial (IA) és una part de la informàtica que potencia que les màquines funcionin i reaccionin com els humans. És a dir, que puguin raonar, aprendre i actuar de manera intel·ligent. Per aconseguir aquest objectiu, la IA desenvolupa algorismes que prediuen i prenen decisions de manera automatitzada.

La idea no és nova. El filòsof i escriptor Ramon Llull (1232-1316) va dedicar la seva vida a l’ars machina, una màquina que servia per fer proves lògiques i facilitar el raonament.

Més recentment, el matemàtic Alan Turing va crear el test de Turing (1950), que plantejava la possibilitat que un ordinador pogués “pensar”. Cosa que quedava demostrada en el moment que un persona no podia distingir si qui li parlava era una màquina o un humà. A Turing també se li concedeix el mèrit d’haver salvat milions de vides gràcies a trencar els codis matemàtics de la màquina d’encriptació de missatges Enigma dels nazis. I així va escurçar la Segona Guerra Mundial en dos anys.

(Fracments extrets del blog de la Karma Peirò: https://www.karmapeiro.com/ )

Amb la Karma podrem aprofundir sobre l’impacte que te l’anomenada Intel·ligència Artificial en molts dels aspectes de la nostra vida, molts més dels que ens pensem, i que posen en perill molts dels plantejaments que fins ara els ubiquem dins del que considerem ètica.

Aprofitarem aquesta conferència per oferir, per primera vegada, unes “microacreditacions” digitals per acreditar l’assitència a la conferència, modalitat que esperem extendre a les próximes activitats de la Secció de Ciències i Tecnologia.

Tecnologia al servei de les persones: exosquelets

Un exosquelet mecànic és una armadura externa que porta posada una persona. A través d’un sistema de potència de motors proporciona, almenys, part de l’energia per al moviment dels membres. Gràcies a això, el portador pot realitzar cert tipus d’activitats que sense ell no podria fer.

Aquest 12 de novembre, a l’Ateneu Barcelonès, sala Verdaguer, a les 19 hores, podrem escoltar en Josep Maria Font Llagunes, que ens explicarà com la tecnologia pot ajudar a millorar la vida de les persones, en concret, com una estructura com és un exoesquelet, pot fer que persones amb dificultat de mobilitat puguin fer activitat que sense aquest exoesquelet els seria impossible.

Josep Maria Font Llagunes és professor associat del Departament d’Enginyeria Mecànica de la Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona. És director del Laboratori d’Enginyeria Biomecànica (BIOMEC) del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica de la UPC (CREB). Va fundar el laboratori BIOMEC el 2009 i, des d’aleshores, ha liderat diversos projectes competitius i contractes industrials en les àrees de robòtica de rehabilitació, biomecànica del moviment humà i dinàmiques del sistema multibody. Fins al moment, ha publicat 32 articles en revistes internacionals i més de 100 treballs de conferència, 3 capítols de llibres i ha supervisat 3 tesis doctorals. Ha estat guardonat amb la medalla Agustín de Betancourt i Molina per la Reial Acadèmia d’Enginyeria (2017) i l’OpenSim Outstanding Researcher Award (2018).

Referències

 

50 anys d’Internet: Què fem ara?

Propostes des del Laboratori de Ciutadania Digital de la Fundació i2Cat

El pròxim 17 d’octubre, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, celebrarem els 50 anys d’Internet amb un interessantíssim acte on volem debatre, tant del que han representat aquests 50 primers anys, com el que han de representar els 50 següents.  Tindrem la possibilitat de fer-ho amb els integrants del Laboratori del Ciutadania Digital de la fundació i2Cat.

Recordeu que la entrada és lliure.

Resultat d'imatges de 50 años de internet

Després de 50 anys del naixement d’Internet, cal revisar el que proposaven els seus fundadors i el que realment s’ha consolidat als nostres dies.

Amb Artur Serra, director del Laboratori de Ciutadania Digital; Jordi Delgado, Mercè Molist, i Jordi Colobrans, tots membres del Laboratori de Ciutadania Digital.

Referències

Narcís Monturiol (1819-1885): la projecció d’un tècnic i d’una invenció

Aquest mes de setembre es compleix el 200 aniversari del naixement de l’enginyer, intel·lectual, impressor, editor, pintor, polític i inventor català, Narcís Monturiol, cèlebre per la invenció del primer submarí anomenat Ictíneo,impulsat per una forma primerenca de propulsió autònoma amb un motor químic anaeròbic. Monturiol era un líder nat; malgrat les adversitats, va seduir els seus contemporanis i ho continua fent.

Archivo:Narciso Monturiol Estarriol (MUNCYT, Eulogia Merle).jpg

Aquest 18 de setembre, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrem l’oportunitat de conèixer aspectes de la vida professional i personal de la ma d’un dels principals coneixedors de la mateixa, Antoni Roca-Rosell, professor d’Història de la Ciència i de la Tècnica (UPC) i membre del Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica (ETSEIB). Des de 2005 és el coordinador de la Càtedra UNESCO de Tècnica i Cultura de la mateixa Universitat. Des del 1993 fins al 2009 va ser president de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. S’interessa en el procés de difusió i d’assimilació de les idees científiques, principalment la física, i de l’enginyeria i les tecnologies a Catalunya i a Espanya, en el context de l’anomenada civilització europea, temàtiques sobre les quals ha publicat un centenar d’articles i capítols de llibre així com una quinzena de llibres com a autor o coordinador.


Referències

Transhumanisme i diversitat funcional: cap a una tecnologia centrada en la persona

El 25 de juny, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, una jornada centrada en el Transhumanisme i diversitat funcional: cap a una tecnologia centrada en la persona. Amb la presència dels ponents Cristian Lago, Martí Ballada, Xavi Duacastilla, Vicenc Olivé, Ricard Faura, Albert Cortina i Pau Fonseca.

L’ésser humà del futur es concebrà a si mateix de forma diferent per l’ús de les noves
tecnologies. Fins a quin punt beneficiaran l’ésser humà o alimentaran un afany de vana
perfecció?

MANIFEST REDACTAT PEL COL·LECTIU DIVERS IMPULSOR D’AQUESTA JORNADA

Proyecto “Transhumanismo” 11

“Allá voy, entera o pedazo, pero allá voy”. Frida Kahlo

La diversidad funcional es una parte natural de la condición humana

Tener una diversidad funcional no es necesariamente bueno o malo; simplemente es. Como ser hombre o mujer, o latino, o gay, o zurdo, la diversidad funcional es simplemente una característica.
Es la sociedad quien decide qué características son deseables y cuáles lo son menos.
Esto representa un cambio importante en el pensamiento desde un modelo de diversidad funcional de base médica a un modelo de diversidad funcional de derechos civiles.
Va en contra de lo que la sociedad dominante cree y lo que refuerzan los medios de comunicación.

Una diversidad funcional no existe hasta que alguien encuentra una barrera

Creemos que las barreras son el problema; no el individuo experimentando la barrera. Si una persona que usa una silla de ruedas se encuentra con un conjunto de escaleras en un edificio y no puede acceder a un segundo piso, el problema es la falta de un ascensor, no el uso de una silla de ruedas por parte de la persona.
Creemos en la persona primero. Eso significa que decimos “persona con una lesión cerebral” y nunca una “persona con lesión cerebral”.
Las personas son personas; la diversidad funcional es solo una característica que algunos de nosotros tenemos.
La diversidad es una característica de la humanidad.
Ciencia, tecnología y la DED (Diversidad funcional, Enfermedad) – Gregor Wolbring –
La ciencia y la tecnología han tenido a lo largo de la historia consecuencias positivas y negativas para la humanidad.
Ellas no se desarrollan ni se utilizan en un ambiente valóricamente neutro. La ciencia y la tecnología son el resultado de la actividad humana y están cargadas de intención y propósito, y reflejan las visiones, intenciones, prejuicios y objetivos particulares de la sociedad en la que la investigación tiene lugar.
Más aún, la ciencia y la tecnología se desarrollan dentro del marco cultural, económico, ético y moral de esa sociedad.
Asimismo, los resultados científicos y tecnológicos se utilizan en muchas sociedades diferentes que poseen distintos marcos culturales, económicos, éticos y morales.
El desarrollo de la bio/gene/nanotecnología se justifica, entre otras cosas, con el argumento de que permitirá reparar o ayudar a reparar supuestas diversidades funcionales, incapacidades, enfermedades, así como disminuir el sufrimiento.
Pero, ¿Quién decide lo que es diversidad funcional, enfermedad, incapacidad o “defecto” que necesita ser reparado, ¿quién decide cuál debiera ser el modo de reparar (médico o social), y quién decide qué es sufrimiento? ¿Cómo afectarán estos desarrollos a las estructuras sociales?

“Cualquier proceso de cambio requiere el desaprender y el reaprender”. Joe Dispenza

El especialista en bioética estadounidense Arthur Caplan dijo en relación a la tecnología en genética humana: “la comprensión que nuestra sociedad u otras sociedades tengan del concepto de salud, enfermedad y normalidad, jugará un papel clave en la aplicación del conocimiento emergente sobre la genética humana”.
Además, la nanomedicina y las nanotecnologías: “prometen contribuir a un amplio rango de soluciones de ayuda, desde prótesis de miembros que se ajustan a cambios en el cuerpo, hasta implantes biocompatibles, hasta retinas u oídos artificiales. Otras oportunidades existen en el área de las prótesis neuronales y en el “parche espinal”, un instrumento diseñado para reparar daños provocados por lesiones a la espina dorsal”.
Todas estas soluciones están vinculadas al concepto de normalidad, al concepto de capacidad y a las percepciones de qué requiere ayuda.
Ciertamente, se buscarán diferentes respuestas y soluciones, de acuerdo a cómo se defina el problema, y el cómo se defina el problema dependerá de nuestros conceptos y creencias acerca de cosas como salud, enfermedad, diversidad funcional, incapacidad y defecto.
Por ejemplo, si el ser homosexual es visto como una enfermedad o un defecto (modelo médico), o como una variación de la diversidad humana (modelo social), la elección de una de estas opciones conducirá a escenarios de intervención totalmente distintos (cura médica v/s. respeto, aceptación, etc).
De hecho, toda realidad biológica puede ser formulada y vista como un defecto, como un problema médico o como un problema social y de derechos humanos.
Por tanto, una cura social consistente en otorgar iguales derechos e igual respeto se ve como el remedio apropiado para las disparidades existentes entre hombres y mujeres. Los homosexuales, las lesbianas, los bisexuales y otros grupos exigen que sus problemas se vean dentro de un marco social y no dentro de un marco médico.
Por tanto: ¿Qué hay entonces de las llamadas personas con diversidad funcional? ¿Se verá a las personas diversas o a las personas con otro nombre, que no cumplan con las expectativas de la sociedad acerca de la normalidad, como un problema médico o como parte de la diversidad de la humanidad?

“El mundo no será destruido por los que hacen daño. Sino por los que ven y no hacen nada”. Albert Einstein

Dentro del modelo médico, la diversidad funcional se ve como un defecto, un problema inherente a la persona, directamente causado por enfermedad, trauma u otra condición de salud, y como una desviación de ciertas normas. El manejo de la diversidad funcional de la persona o futura persona con diversidad funcional tiene como objetivo la cura, prevención o adaptación de la persona (y, por tanto, el uso de instrumentos culturales).
El cuidado y la rehabilitación médica se ven como los aspectos principales y, a nivel político, la principal respuesta es la de reformar las políticas de salud. El modelo social de diversidad funcional, por otro lado, ve el asunto mayormente como una circunstancia más dentro de la sociedad.
La diversidad funcional no es el atributo de una persona, sino más bien una compleja colección de condiciones, muchas de las cuales son creadas por el ambiente, especialmente el ambiente social y aspectos socialmente mediados del entorno físico.
Por tanto, el manejo de la situación exige la acción social, y es responsabilidad colectiva de la sociedad en su conjunto hacer las modificaciones ambientales necesarias para la plena participación de las personas con diversidad funcional en todas las áreas de la vida.
Requiere un cambio social, lo que a nivel político se convierte en un problema de derechos humanos similar a los de género y orientación sexual.
En esencia, el capacitismo deber ser considerado igual que el racismo, el sexismo, la gerontofobia, la homofobia, etc.
El modelo social de diversidad funcional no niega que la persona con diversidad funcional tenga una cierta realidad biológica (por ejemplo, no tener piernas) que le hace a él o ella una persona diferente en sus capacidades, y que le impide cumplir con las normas. Pero, considera que la diversidad funcional es la “necesidad de cumplir las normas”, y se pregunta si muchas desviaciones de la norma necesitan una solución médica (adherencia a la norma) o una solución social (cambio/eliminación de la norma).

“Sé tú mismo, los demás puestos están ocupados” Oscar Wilde

Muchos usos de las bio/gene/nanotecnologías (pruebas predictivas, curas, adaptaciones) se centran en el individuo y en sus supuestas limitaciones. Actúan de acuerdo a una evaluación médica, no a una evaluación social de la característica (realidad biológica), y por tanto ofrecen sólo soluciones médicas (prevención o cura/adaptación), y no soluciones sociales (aceptación, curas sociales, iguales derechos e igual respeto).
La percepción de que las personas con diversidad funcional son entidades sufrientes con una pobre calidad de vida, que necesitan cura y reparación la mayor parte de las veces, no coincide con las percepciones que ellas tienen de sí mismas.
Ellas están dispuestas a aceptarla en gran medida porque no se les ha permitido adaptarse o acostumbrarse a su nueva condición, un proceso que todos sabemos que toma tiempo. Las personas necesitan tiempo para adaptarse a cualquier cambio. La humanidad no posee la capacidad para adaptarse fácilmente a los cambios.
Debemos luchar por eliminar el capacitismo y promover la aceptación de la diversidad de capacidades por el bien de la humanidad y como la mejor defensa contra el genetismo, que podría afectar en un futuro a un 60 % de la sociedad de acuerdo a un estudio neozelandés. Esta aceptación de las diversas capacidades también es necesario por el aumento acelerado de tecnologías asistidas. Por ejemplo, si una tecnología asistida permite una mejor visión que la que la humanidad tiene normalmente. ¿Debiéramos descartar a la actual mayoría de la humanidad que hoy es menos capaz? ¿O forzarnos a todos a utilizar la nueva tecnología asistida? ¿O debiéramos demonizar a los que son más capaces?.
La necesidad de considerar que etiquetar a personas y grupos en contra de sus deseos mediante el modelo médico de enfermedad es inaceptable; y a la necesidad de que todo científico cuyo trabajo tiene consecuencias sociales, debe convertirse en un activista social para evitar tales consecuencias.

“En el naufragio de todo, la ternura permanece a flote”. Victor Hugo

El transhumanismo es un movimiento cultural e intelectual internacional que tiene como objetivo transformar la condición humana mediante el desarrollo y fabricación de tecnología que “mejoren” las capacidades humanas, tanto a nivel físico como psicológico o intelectual.
La filosofía del transhumanismo está estrechamente relacionada con los estudios de la identificación tecnológica; un dominio interdisciplinario de la investigación académica frente a todos los aspectos de la identidad humana en una sociedad tecnológica que se centra en la naturaleza cambiante de las relaciones entre la tecnología y humanos.

Objetivos
Aunque muchos teóricos y partidarios del transhumanismo buscan aplicar la razón, la ciencia y la tecnología para reducir la pobreza, las enfermedades, las diversidad funcionales y la malnutrición en todo el mundo, el transhumanismo se distingue en su enfoque particular en la aplicación de las tecnologías para la mejora de los cuerpos humanos de forma individual.
Muchos transhumanistas valoran activamente el potencial de las tecnologías futuras y los sistemas sociales innovadores para mejorar la calidad de toda vida, a la vez que tratan de hacer efectiva la igualdad consagrada en los sistemas políticos y legales democráticos mediante la eliminación de las enfermedades congénitas.
Los filósofos transhumanistas argumentan que no solo existe el imperativo ético perfeccionista de tratar de progresar y mejorar la condición humana, también es posible y deseable para la humanidad el entrar en una fase de la existencia poshumana, en la que los humanos controlen su propio futuro como un proceso evolutivo. En tal fase, la evolución natural sería reemplazada por el cambio deliberado.
Algunos teóricos, como Raymond Kurzweil, piensan que el ritmo de la innovación tecnológica se está acelerando y que en los próximos 50 años se puede producir no sólo radicales avances tecnológicos, pero, posiblemente, una singularidad tecnológica, que puede cambiar fundamentalmente la naturaleza de los seres humanos.

Ética
Los transhumanistas se involucran en enfoques interdisciplinarios para entender y evaluar las posibilidades de superar las limitaciones biológicas recurriendo a la futurología y varios campos de la ética. A diferencia de muchos filósofos, críticos sociales, y activistas que ponen el valor moral en la preservación de los sistemas naturales, los transhumanistas ven el mero concepto específico de lo “natural” como problemático, que se convierte en un obstáculo para el progreso.
En consonancia con esto, muchos defensores transhumanistas destacados se refieren a los críticos del transhumanismo en la derecha y la izquierda política en forma conjunta como “bioconservadores” o “bioludistas”, el último término alude a los anti-industrialistas del siglo XIX, que fue un movimiento social que se oponía al reemplazamiento de los trabajadores humanos manuales por máquinas.
Muchos creen que el transhumanismo puede causar mejoramiento humano injusto en muchos ámbitos de la vida, especialmente en el plano social.
Esto puede ser comparado con el uso de esteroides, en el que si un atleta los usa en los deportes, tiene una ventaja sobre aquellos que no lo hacen. El mismo escenario puede ocurrir cuando las personas tienen ciertos implantes neuronales que les da una ventaja en el lugar de trabajo y en los aspectos educativos.

Tecnologías de interés
Los transhumanistas apoyan la emergencia de nuevas tecnologías y la convergencia de tecnologías como la nanotecnología, biotecnología, tecnología de la información y ciencia cognitiva, y hipotéticas futuras tecnologías incluyendo la realidad simulada, inteligencia artificial, superinteligencia, transferencia mental, preservación química cerebral, y criónica.
Ellos creen que los seres humanos pueden y deben utilizar estas tecnologías para convertirse en superhumanos o más que humanos.
Por lo tanto, apoyar el reconocimiento y / o protección de la libertad de conocimiento, libertad morfológica, y libertades procreativa como libertades civiles, a fin de garantizar a los particulares la posibilidad de usar tecnologías de mejora humana en sí mismos y sus hijos.
El libro de Kurzweil’s “La singularidad está cerca”, y también el libro de Michio Kaku “La física del futuro” ambas promueven diversas tecnologías de mejora humana y dar una idea de cómo estas tecnologías pueden impactar en la raza humana.

“La ocasión hay que crearla no esperar a que te llegue”. F. Bacon

Tecno-optimismo
Promovido por Kurztweil, es un pensamiento a favor del adelanto tecnológico que ha logrado la formación de una agrupación denominada Singularity Unviersity avocada al desarrollo de una superinteligencia artificial.
La iniciativa de Raymond Kurztweil destaca el deseo manifiesto de utilizar la tecnología para construir un “mundo mejor”.
La Singularidad constituirá la culminación de la fusión entre nuestra existencia y pensamiento biológico con nuestra tecnología, dando lugar a un mundo que seguirá siendo humano pero que trascenderá nuestras raíces biológicas.
En la post-Singularidad, no habrá distinción entre humano y máquina o entre realidad física y virtual.
Si se pregunta sobre lo que seguirá siendo inequívocamente humano en un mundo así, la respuesta será: la nuestra es la especie que inherentemente busca expandir su alcance físico y mental más allá de sus limitaciones actuales.

Raymond Kurztweil

“El mundo se acabará cuando ya nadie luche, cuando no se propague el amor, cuando no brillen más sonrisas, cuando no reviva la esperanza”. Poeta Ícaro

Hay que reflexionar sobre estas tendencias analizando dónde ponemos el énfasis; Si aplicamos todas las nuevas tecnologías para la “eliminación” de las diversidad funcionales (modificando incluso los genes para “eliminar los defectos” y la manipulación para el incremento de las supercapacidades humanas) o en la mejora de la calidad de vida, entorno físico, sensorial y social de las personas con diversidad.
“Las personas ven en el mundo lo que llevan en su corazón”. Goethe
Las personas con diversidad funcional, para ser plenamente felices, requieren las mismas cosas que el resto de los humanos; Amor, una vida digna, disponer de una vivienda, medios económicos suficientes, entorno físico y social accesible, la formación de una familia, una vida participativa en la sociedad, un trabajo digno, aficiones activas, amigos, vida social y oportunidades de futuro.

45ddab99-f7c6-4b3f-b1bb-85b67311d98c

Anunci de l’Ateneu Barcelonès

GOTES DE MATEMÀTICA EGÍPCIA I MESOPOTÀMICA A TRAVÉS DELS TEXTOS

La història de les matemàtiques tal com es feia en el context, és a dir, en cada moment i en cada civilització. Utilitzarà com a base dues icones, una d’egípcia i una altra de mesopotàmica, descobrint-nos sistemes de numeració i formulacions que ens transportaran en el temps.

El nostre ponent serà en Josep Pla i Carrera, professor emèrit del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística (UB). La conferència es farà el pròxim dia 30 de maig, dijous, a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.

josep_pla_i_carrera

Dr. Josep Pla i Carrera

Josep Pla i Carrera és professor emèrit de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica de la UB, especialista en lògica i en història de la matemàtica. Va iniciar la carrera docent en el curs 1969-1970 a la UB i també va ser un dels primers professors de matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​tot just nascuda. El 1975 va defensar la seva tesi doctoral -la primera de l’àmbit de les matemàtiques escrita en català, titulada Contribució a l’estudi de les estructures algebraiques dels sistemes lògics deductius-, que va obtenir la màxima qualificació.

Presentació

Des d’aleshores, ha dedicat tota la seva vida professional a la investigació i la docència a la UB, i ha exercit també diversos càrrecs acadèmics a la facultat. És autor de diverses obres i articles especialitzats i també ha publicat articles de divulgació dirigits a estudiants i professors de matemàtiques. És autor de la novel·la Damunt els espatlles dels gegants, sobre Évariste Galois, que li va valer el Premi de Literatura Científica atorgat per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI). El 1992, la seva obra Axiomes Alternatius de la teoria de Conjunts i llur influència en matemàtiques va ser guardonada amb el Premi Ferran Sunyer i Balaguer de l’IEC.

La filosofia que ha inspirat els llibres del projecte de l’Institut d’Estudis Catalans, Història de la matemàtica. Resultats textos i contextos, dirigit per la Dra. Pilar Bayer, és que la història de la matemàtica és la presentació de la matemàtica tal com es feia en el context, és a dir, en cada moment i en cada civilització i això només es pot fer, ens diu Josep Pla i Carrera,  anat a les fonts, els textos. Això és el que en mostrarà el 30 de maig, basant-se en dues icones, la numeració babilònica i la numeració egípcia.

Amb aquests dos exemples, Josep Pla, ens vol deixar clar que la Història de la Matemàtica, tracta de la matemàtica feta en cada context, i això només es pot fer analitzant els textos.

Referències