Mes: febrer \03\Europe/Madrid 2018

GRAVACIÓ DEL PROGRAMA L’ALTRA RÀDIO, DE RÀDIO 4

/ cienciaab / Deixa un comentari

DATA: 13/02/2018 – 19:00

SALA: Sala Verdaguer

L’Altra Ràdio és un espai radiofònic especialitzat en la cultura audiovisual, fet íntegrament en català. Les telecomunicacions i els mitjans de comunicació audiovisual són dos dels temes centrals del programa, que ha superat els 30 anys de vida en antena.

Amb Cinto Niqui, presentador del programa L’Altra Ràdio i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB) i de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals (URL).

Cinto Niqui

Coincidint amb el Dia Mundial de la Ràdio, del dimarts 13 de febrer de 2018, els programes L’altra ràdio (1980), de Ràdio 4, i el Cocodril Club (1993), de Ràdio Marca, demanen la creació d’un Museu de la Ràdio a la ciutat de Barcelona. Si us voleu adherir en aquesta petició ompliu els camps que trobareu al final del text del manifest a: https://altraradio.cat/formulari.html . O envieu un correu electrònic a museudelaradio@gmail.com , amb el vostre nom i cognom i expressant el vostre suport en aquesta iniciativa.

NOTA DE PREMSA DE L’ACTE

L’altra ràdio de Ràdio 4, dirigit i presentat per Cinto Niqui, celebrarà el Dia Mundial de la Ràdio, el dimarts 13 de febrer de 2018, a les 19 hores, a la sala Jacint Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda núm. 6 de la ciutat de Barcelona.

Hi haurà rumba catalana en directe amb el grup Alma de Boquerón.

Hi particiaparan: Laia Ortiz, tinenta d’alcaldessa de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona; Neus Bonet, Degana del Col·legi de Peiodistes; Jordi Casassas; President de l’Ateneu Bracelonès; Carles González, director de la Corporació RTVE a Catalunya; Jaume Serra, director de Ràdio Barcelona i SER Catalunya; Jordi Margarit, director adjunt de RAC1 i president de Ràdio Associació; Sergi Vicente, director de Beteve; Vicenç Sanclemente, sotsdirector de Ràdio 4; Enric Frigola, coordinador de Ràdio Estel; Josep Maria Martí, Director de l’Observatori de la Ràdio de la UAB; Josep Pitarch, Cap de la Unitat de Cultura i Esports de la ONCE; Marga Lluch, directora del programa Més que esports de Ràdio 4; Albert Malla, director del programa Cocodril Club de Ràdio Marca; Xavier Garcia, tècnic de so de RNE a Catalunya; Oleguer Forcades, director Sants 3 Ràdio; Alba Legide, de Boca Ràdio; Ricard Faura, Ponent de Ciències i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès; Susanna Tavera, catedràtica en Història Contemporània a la UB; Luis Segarra, de Guía de la Radio; Anna Pérez, mestra de l’escola Mossèn Jacint Verdaguer; Pitu Martínez, col·laborador de L’altra ràdio a l’escola; i responsables de la Federació Catalana de Radioaficionats, Unió Catalana de Radioaficionats, Radio Club La Salle, Associació de Radioaficionats Minusvàlids Invidents de Catalunya, Federació Catalana de Banda Ciutadana i Associació de Radioescoltes de Barcelona.

L’acte servirà per reconèixer la trajectòria d’un professional del mitjà i demanar la creació d’un Museu de la Ràdio a la ciutat de Barcelona, una petició que fa L’altra ràdio (1980), el programa setmanal més veterà de la ràdio catalana conjuntament amb el Cocodril Club (1993), de Ràdio Marca i cent emissores locals. No cal fer cap reserva prèvia per assistir a l’Ateneu Barcelonès. A les 18h30 es podrà accedir a la sala.  Els dos programes de L’altra ràdio que s’enregistraran el Dia Mundial de la Ràdio s’emetran per Ràdio 4 els dijous 15 i 22 de febrer, a les 22 hores.

Manifest en favor de la creació d’un Museu de la ràdio a Barcelona

Els programes L’altra ràdio (1980) i Cocodril Club (1993) demanen la creació d’un Museu de la Ràdio a Barcelona. Un centre didàctic i lúdic dedicat a preservar la memòria sonora del mitjà radiofònic, a la construcció d’un relat històric dels seus professionals i al foment de l’ús del llenguatge sonor, com una eina expressiva i creativa.

Les set grans línies d’acció del centre podrien ser:

– La recopilació del material sonor: programes, “podcasts”…

– La personificació de la història mitjançant els grans noms de la ràdio.

– La difusió de l’ús del llenguatge sonor com un element més de l’expressió i la creativitat dels ciutadans del segle XXI.

– El recull arqueològic del material tècnic: receptors antics i aparells de baixa o alta freqüència.

– La història de la ràdio i de la distribució de l’àudio a Internet i la telefonia mòbil com a mirall dels canvis a la societat.

– L’aplicació de la intel·ligència artificial a la ràdio i la difusió de l’art sonor contemporani.

– La promoció de la radioafició.

Aquesta petició es fonamenta en la gran tradició que té la ràdio a Catalunya i la seva contribució notable a l’ús de la llengua catalana. La primera emissora privada de l’Estat és Ràdio Barcelona EAJ-1 (1924). Ràdio 4 i Ràdio Olot ofereixen tota la programació en català des de 1976. Les deganes de les emissores municipals són Ràdio Arenys i Ràdio Rubí (1979). La primera ràdio lliure va sorgir a Barcelona (1979), Ona Lliure. Ràdio Ràpia (1990) del CEIP Sant Domènec de la Ràpita, a Santa Margarida i els Monjos, és l’emissora escolar més antiga. A Internet, dins de Ravalnet (1998), la xarxa ciutadana del Raval de Barcelona, immediatament s’hi van produir projectes com la ràdio del CEIP Drassanes i Ravalmedia.

Barcelona, 13 de febrer de 2018, Dia Mundial de la Ràdio

DONES I CIÈNCIA. TRENCANT ESTEREOTIPS

/ cienciaab / Deixa un comentari

DATA: 06/02/2018 – 19:00
SALA: Sala Verdaguer

2018-1_Dones i Ciencia Trencant Estereotips_Mara.png

  • Sònia Estradé, doctora en Nanociències i professora lectora del Departament d’Electrònica (UB);
  • Eva Pellicer, doctora en Química i investigadora Ramón y Cajal del Departament de Física (UAB);
  • Anna May, doctora en Ciència i Tecnologia de Materials (UB) i postdoc en Nanociència a l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC),
  • Sarah Moreira, llicenciada en Nanociència i Nanotecnologia (UAB), màster en Història de la Ciència  (especialitat en divulgació científica).

Modera: Mara Carmona, llicenciada en Microbiologia. Grup de recerca sobre Autoimmunitat i Tolerància (UB).

Presenta: Ricard Faura, ponent de la Secció de Ciències i Tecenologia.

Acte organitzat conjuntament amb EspaiNANO, Comissió d’Igualtat de la Facultat de Física de la UB i Festival de Nanociencia y Nanotecnología “10 a la menos 9”.

Podeu veure la conferència complerta:

Documentació presentada:

Donesciencia-trencant estereotips2018-1

 dones

ANTROPOCÈ: UNA NOVA ERA A NIVELL PLANETARI O, SENZILLAMENT, EL RESSORGIR DE L’ANTROPOCENTRISME?

/ cienciaab / Deixa un comentari

Comencem l’any amb moltes ganes i projectes per endavant. Us presento la primer activitat que faré des de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès, us espero a tots i totes!

DATA: 31/01/2018 – 19:00

SALA: Sala Verdaguer

ACCÉS: Obert

SECCIÓ: Ciències i tecnologia

ORGANITZADOR: 

Acte organitzat amb la col·laboració del CCCB, en el marc de l’exposició “Després de la fi del món”.

Ponent: Jordi Serrallonga, arqueòleg i naturalista.

Presenta: Ricard Faura, ponent de la Secció

Enllaç anunci web Ateneu Barcelonès

Podeu veure l’enregistrament de la conferència:

 

A continuació podeu llegir un article publicat al Periodico de Catalunya del mateix Jordi Serrallonga.

Enllaç article del Periodico, 15 de gener del 2018

¿RENEIX L’ANTROPOCENTRISME?

Jordi Serrallonga

NO SOM TAN IMPORTANTS PER PARLAR D’ANTROPOCÈ PER L’ACCIÓ HUMANA SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC

Geocèntrics, antropocèntrics, etnocèntrics, egocèntrics… Així som els humans. Una llunyana galàxia, una falguera o una balena, si poguessin parlar, dirien que ens passem el dia mirant-nos el melic. Per un costat, és natural que així sigui; som els observadors del cosmos i és lògic que ho mesurem tot en funció de la nostra escala. Però existeixen límits. I la ciència ha anat desmuntant, un per un, els mites i llegendes –sobre la falsa superioritat humana– que, en ocasions, ella mateixa va ajudar a reforçar. De fet la ciència no s’equivoca, són els científics i científiques els que –de forma conscient o inconscient–, immersos en un context social, polític, religiós i intel·lectual d’acord amb la seva època històrica, a vegades sostenen les tesis del poder establert. 

¿No em creuen? ¿Quant de temps va haver de passar perquè l’heliocentrisme de Copèrnic, Galileu i Kepler s’imposés a la visió geocèntrica de l’univers? La civilització europea havia situat la Terra com a centre del sistema solar. El Sol, i tots els planetes, giraven al voltant nostre. El mateix va passar amb l’explicació sobre l’origen de la humanitat: érem el centre de la creació divina.

Aquí tot resulta més hilarant si a més hi afegim el factor etnocèntric. Un exemple: quan, al segle XVII, John Lighfoot
–vicerector de la Universitat de Cambridge– va calcular la data d’aparició d’Adam i Eva. Genial… els dos primers humans –per descomptat, blancs i d’aspecte atractiu– havien saltat a escena el 23 d’octubre del 4004 aC, a les nou en punt del matí. Casualitats de la vida, data i hora coincidien amb l’inici del curs acadèmic a Cambridge. Un etnocentrisme compartit per Vicent Marés; en la seva obra La Fénix troyana –també al segle XVII–, va situar l’edèn, i la gènesi d’Adam i Eva, a València.

L’ORIGEN BIOLÒGIC DE LA VIDA

El cert és que molts científics europeus van defensar aquesta idea d’una creació immutable i perfecta de l’ésser humà fins que personatges, com Charles R. Darwin –en ple segle XIX–, es van atrevir a proposar un origen biològic de la vida, a més de la seva mutabilitat. Humans, i la resta dels éssers vius, compartíem un mateix principi que, lluny d’un disseny diví, havia pres els camins atzarosos de l’evolució biològica.

I quan pensàvem que l’antropocentrisme científic estava superat, avui s’ha posat de moda una nova època geològica: l’Antropocè. Va ser suggerida, l’any 2000, pel Nobel de química Paul Josef Crutzen. Un terme no aprovat per la Unió Internacional de Ciències Geològiques encara que avalat per molts dels meus estimats i estimades col·legues. ¿Per què? Perquè aquesta idea s’ha vist retroalimentada amb l’evidència científica del canvi climàtic i global que pateix el nostre petit planeta blau.

L’ALTERACIÓ DEL MEDI FÍSIC

Les proves més sòlides han sigut aportades per l’arqueologia i la paleontologia– que existeix un canvi climàtic provocat i accelerat per l’activitat humana. Molt abans de les nostres jungles d’asfalt i de la revolució industrial, ja al Neolític, vam detectar que es va començar a alterar el mitjà físic gràcies a l’agricultura, la ramaderia i l’assentament de grans poblacions (per tant, hauríem de disculpar o eximir de responsabilitat els primers humans caçadors i recol·lectors).

Ara bé, d’aquí a nomenar aquesta nova època geològica com a Antropocè hi ha un bon tros. No som tan importants. Només som una espècie més en el context de la vida sobre el planeta i si volem estudiar-nos, en la justa mesura, seria més encertat seguir fent ciència des d’una perspectiva global.

De la mateixa manera que a ningú se li ha ocorregut denominar com a Trilobiticè el Paleozoic (des dels 541 fins als 298 milions d’anys la Terra va ser dominada pels trilobits); de la mateixa manera que no definim com Saurocè el Mesozoic (els dinosaures sauròpodes van regnar al planeta durant uns 180 milions d’anys), ara no té sentit que parlem d’Antropocè per a un període que, sent generosos, ocupa tan sols 14.000 anys d’història cosmològica i geològica. Fins i tot menys si situem el seu inici l’any 1800 (molts marquen la Revolució Industrial per a l’inici de l’Antropocè).

Estudiar i debatre sobre el canvi climàtic és crucial però, per favor, no tornem a l’antropocentrisme científic. És cert que el terme Antropocè té ganxo mediàtic, però l’estudi de l’ecologia –on va destacar el gran Ramon Margalef–, o el de l’evolució, no pot caure en el costat fosc de l’antropocentrisme.

  REFERÈNCIES SOBRE JORDI SERRALLONGA

REFERÈNCIES EXPOSICIÓ “DESPRÉS DE LA FI DEL MON”

VÍDEOS

NOTÍCIES DE PREMSA

REFERENCIES

    1. Crutzen, P. J. y Stoermer, E. F. (2000). «The ‘Anthropocene’». Global Change Newsletter 41: 17-18.
    2. Walker, M.; Johnsen, S.; Rasmussen, S. O.; Popp, T.; Steffensen, J.-P.; Gibbard, P.; Hoek, W.; Lowe, J.; Andrews, J.; Björck, S.; Cwynar, L. C.; Hughen, K.; Kershaw, P.; Kromer, B.; Litt, T.; Lowe, D. J.; Nakagawa, T.; Newnham, R. y Schwander, J. (2009). «Formal definition and dating of the GSSP (Global Stratotype Section and Point) for the base of the Holocene using the Greenland NGRIP ice core, and selected auxiliary records». J. Quaternary Sci., 24: 3–17
    3. Comisión Internacional de Estratigrafía. «Lista de secciones y puntos de estratotipos de límite globales» (en inglés). Consultado el 4 de abril de 2014.
    4. Zalasiewicz, Jan; et al. (February 2008). «Are we now living in the Anthropocene?». GSA Today 18 (2): 4-8. doi:10.1130/GSAT01802A.1.
    5. Finney, S. C. y Edwards, L. E. (2015) «The “Anthropocene” epoch: Scientific decision or political statement?». GSA Today, 26(3-4): 4-10
    6. Pearce, Fred (2007). With speed and violence: why scientists fear tipping points in climate change. [Malaysia?]: Beacon Press. p. 21. ISBN 0-8070-8576-6.
    7. Samways, M. (junio de 1999). «Translocating fauna to foreign lands: here comes the Homogenocene». Journal of Insect Conservation 3 (2): 65-6. doi:10.1023/A:1017267807870.
    8. Curnutt, J. L. (junio de 2000). «Book Review: A Guide to the Homogenocene». Ecology 81 (6): 1756-7. doi:10.1890/0012-9658(2000)081[1756:AGTTH]2.0.CO;2.
    9. Revkin, Andrew, The “Anthrocene” era — of a human-shaped Earth, 2007.
    10. Vernadski, Vladimir Ivanovich (2007). La biosfera y la noosfera. Ediciones Ivic. p. 208. ISBN 978-980-261-088-4.
    11. Josep Corbella (8 de junio de 2014). «Aparecen rocas formadas con plástico en una playa de Hawái». lavanguardia.com. Consultado el 8 de junio de 2014.
    12. Jan Zalasiewicz (28 de diciembre de 2016). «Antopoceneo: la huella geológica del hombre». elcorreodelsol.com. Consultado el 18 de noviembre de 2017.
    13. Ruddiman, W. F. y Kutzbach, J. E. (1991). «Plateau uplift and climate change». Scientific American, 264: 66-74
    14. Raymo, M.E.; Ruddiman, W. F. y Froelich, P. N. (1988). «Influence of late Cenozoic mountain building dónde ocean geochemical cycles». Geology, 16: 649-653.
    15. Ripple, W. J. y Van Valkenburgh, B. (2010) «Linking Top-Down Forces to the Pleistocene Megafaunal Extinctions». BioScience, 60(7): 516-526 doi:10.1525/bio.2010.60.7.7 (Consultado el 2 de agosto de 2010).
    16. Doughty, C. E.; Wolf, A. y Field, C. B. (2010) «Biophysical feedbacks between the mega-fauna extinction and climate: the first human induced global warming?» Geophysical Research Letters. (Consultado el 2 de agosto de 2010)
    17. Comisión Internacional de Estratigrafía. «Tabla estratigráfica internacional» (en inglés, hay enlaces a dos versiones en español). Consultado el 3 de diciembre de 2016.
    18. Murphy, M. A. y Salvado, A. (eds.) International Stratigraphic Guide – An abridged version. International Commission on Stratigraphy
    19. Subcommision on Quaternary Stratigraphy (2016) «Working Gropup on the “Antropocene”». International Commission on Stratigraphy
    20. Remane, J.; Bassett, M. G.; Cowie, J. W.; Gohrbandt, K. H.; Lane, H. R.; Michelsen, O. y Naiwen, W. (1996). «Revised guidelines for the establishment of global chronostratigraphic standards by the International Commission on Stratigraphy (ICS)». Episodes 19 (3): 77-81.

BIBLIOGRAFIA

ALTRES ENLLAÇOS