El coneixement entre barrots. Per què hi ha centenars de científics a les presons del món. El cas d’Omid Kokabee.

Sense saber gairebé com ni tampoc perquè el 30 de gener de 2011 Omid Kokabee, un físic estudiant de doctorat a Texas, va ser detingut al aeroport de Teheran, mentre viatjava per visitar la seva família. A partir de llavors les autoritats van mantenir-lo aïllat sense donar-li gairebé cap explicació. L’acusaven d’enriquiment il·legal i de col·laborar amb governs hostils. Condemnat a deu anys de presó, ell afirma, per carta, que ha estat empresonat per negar-se a treballar per l’agència nuclear iraniana.

Per donar a conèixer aquest i altres casos de científics empresonats a diferents països del món, Eugene Chudnovsky, professor de la City University of New York; María Yzuel (UAB, SPIE) i María Calvo (UCM), van participar en un acte amb tints reivindicatius a favor de les llibertats dels científics organitzat per la Secció de Ciència i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès el passat 8 de juliol del 2013.

 

“No tots els científics són lliures per escollir el camí que volen seguir en la seva investigació”, apuntava Chudnovsky. Omid Kokabbe ho ha pogut comprovar en primera persona. Omid és un físic estudiant de 31 anys nascut al Iran del Nord, fill d’una família de classe mitjana, pertanyent al grup minoritari turcmana sunnita. Al 2007, empès per l’interès cap a l’estudi de l’òptica, decideix viatjar a Barcelona, on estudia fotònica a la seu de la UPC del Institut de Ciències Fotòniques (ICFO). El 2010 rep una beca per realitzar estudis de doctorat a Texas. Un cop arriba als Estats Units comença a treballar en la seva investigació sense parar, passant llargues hores al laboratori. Però no li serveix de gaire, la seva carrera és ràpidament interrompuda, d’una forma gairebé inhumana i totalment irracional. El gener del 2011, en un viatge a Iran, en el qual només pretenia visitar la seva família, va ser detingut a l’aeroport i traslladat a la presó.

El maig de 2011, i per primera vegada des del seu empresonament, diverses organitzacions humanitàries iranianes publiquen articles sobre la seva situació. La revista Nature i més tard Physics s’assabenten del cas i comencen a parlar-ne. Mesos després Omid Kokabbe passa a ser gairebé un símbol per la resta de físics i científics que habiten a les presons del món coartats de llibertat degut al seu treball.

Després de posposar el seu judici un parell de vegades, finalment el març de 2012 (el mateix mes en que el cas entra per ser estudiat a les Nacions Unides), Omid és cridat als tribunals juntament amb un grup de presoners acusats de participar amb els serveis secrets d’Israel i Estats Units. És condemnat a deu anys, i a partir de llavors moltes persones del món científic comencen a mobilitzar-se a favor de la seva llibertat.

A l’abril de 2013 unes cartes enviades pel mateix Omid i publicades per Nature aclareixen el perquè del seu empresonament. Omid Kokabee havia rebutjat diverses vegades treballar per l’agència nuclear iraniana, negant col·laborar en un programa d’investigació militar nuclear. El jove iranià estava desenvolupant a Texas una investigació sobre els làsers d’alta potència, una eina que podria servir per enriquir materials nuclears, i que, per tant, podia interessar al govern d’Iran.

“El jove només estava interessat per la investigació, i ara és a presó” reflexionava Chudnovsky. I així és, ràpidament la carrera científica d’aquest jove iranià es va veure coartada i violada per motius que no es sostenen racionalment i que vulneren la llibertat i els drets humans de qualsevol ciutadà. Però el seu cas no és l’únic, centenars de científics han estat obligats a treballar en investigacions que no volien i d’altres han estat empresonats per no col·laborar amb els seus governs. Tampoc es poden oblidar tots els que s’han mort o que segueixen desapareguts per raons similars.

“Què ha de fer la comunitat científica i els ciutadans davant d’aquests casos?” es preguntava la professora Maria Calvo. Aquesta científica creu que les organitzacions internacionals tenen poc marge d’actuació, encara que intentin moure’s. Per tant, ella ho té clar: “El més important és que aquestes persones no desapareguin de la nostra ment, cal que seguim parlant d’ells, hem de fer que Omid segueixi apareixent als mitjans de comunicació”, en definitiva sentenciava: “Aquests casos s’han de treballar en un nivell social més alt”. Un nivell que implica, no només la comunitat científica, sinó tots els ciutadans en general.

A Maria Yzuel aquest cas li fa pensar en la falta de llibertats acadèmiques i en les limitacions envers l’investigació que tenen alguns científics avui dia. Aquesta professora es pregunta ara què passarà amb tots aquells estudiants iranians que estan a fora del país realitzant treballs similars als d’Omid. “Pensaran que estan en perill? Sentiran la inseguretat?” es preguntava Yzuel. Ella també creu que cal seguir donant visibilitat al cas i cal que les organitzacions s’esforcin i es coordinin per fer visible aquesta situació i poder canviar les coses.

Però en contra del que pugui semblar no cal anar fins a l’Orient Mitjà per trobar un cas com el d’Omid. Maria Yzuel també es va sentir vigilada, i en certa forma controlada, durant els seus anys acadèmics pel govern espanyol, en aquells temps franquista. “Treballar en el cas d’Omid m’ha fet venir a la memòria algunes anècdotes meves i de companys meus que van estar vigilats i controlats pel règim de Franco”, senyalava. També avui, alguns científics occidentals han estat acusats des dels seus governs per dur a terme investigacions que posaven en perill alguns dels interessos d’aquests governs. En definitiva, la llibertat per investigar allò que un defensa i amb allò que un creu està en perill, i cal que la societat en general i la comunitat científica en particular, segueixi lluitant perquè tothom que ho volguí pugui seguir amb les seves carreres professionals. Carreres que com no pot ser d’altra manera acabaran reportant resultats molt positius per tota la societat. Omid Kokabee és un jove iranià que viu en una presó de l’Iran, però no és l’únic, ell és avui la imatge de molts altres científics a qui els seus governs han tallat les ales.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s